Josep Vila i Casañas (Sabadell, 1966) és un dels directors corals de més prestigi de l’Estat espanyol. Fundador i principal director del Cor Lieder Càmera, conversem amb ell davant la imminent desaparició d’aquesta coral sabadellenca que durant tres dècades ha ocupat un lloc preeminent en les temporades musicals catalanes.
Com va néixer el Lieder Càmera?
El Lieder Càmera neix l’any 1990 amb l’anhel de reunir estudiants de cant i poder accedir a repertoris sofisticats. En aquell temps, molts professors de cant desaconsellaven als seus alumnes cantar en cors per por que es fessin malbé la veu. Oferir-los la possibilitat de cantar en un conjunt homogeni on tenir cura de la tècnica vocal era una prioritat que va aconseguir superar aquest prejudici.
Per tant, gràcies a aquesta experiència vas assolir les eines i, sobretot, vas poder dur a terme un projecte propi que solucionés un buit i oferís una sortida a cantaires que estudiaven cant?
El Lieder Càmera va ser la meva principal escola. Reunir tants bons músics i cantants disposats a tot ens va permetre assolir fites mai imaginades. Aquest model de cor era ideal per a un perfil de bon cantant que no es plantejava dedicar-s’hi professionalment, però que aspirava a practicar l’art coral en les millors condicions possibles. Eren cantants compromesos amb el projecte. Molts d’ells van acabar professionalitzant-se al cap del temps a mesura que en tenien oportunitat.
La teva història amb el Lieder Càmera té dos períodes diferenciats: entre la seva fundació i el 2006; i entre el 2017 i aquest 2022. Per què vas tornar?
Acabada la meva etapa com a director de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau, em vaig trobar que només dirigia a l’estranger. Enyorava tenir un projecte a Catalunya. Va coincidir que el Lieder Càmera es plantejava renovar el seu model de cor. Vàrem decidir fer-ho junts.
Com havia evolucionat la formació i els temps?
El cor havia evolucionat molt gràcies a la feina dels directors i directores que hi van treballar al capdavant. La novetat era que, a diferència d’èpoques anteriors, ara els costava molt més fidelitzar els cantants i trobar un relleu.
És a dir, el model del Lieder Càmera podria haver-se esgotat?
El model de cor amateur amb una alta ambició artística no s’esgotarà mai. És absolutament necessari per al país. Però les circumstàncies són les que són i ens han dut on som ara. Mai hem tingut la intenció de perpetuar-nos ni pertanyem a cap institució. Ha estat un projecte autogestionat, obert, acollidor i intrèpid que ens ha proporcionat molts anys de felicitat.
I el perfil del cantaire jove?
“Li agrada variar els cors amb els quals canta i els directors amb qui treballa. Cada cop més aspiren a la professionalització, fet que cada cop és més normal al nostre país. Ens n’hem d’alegrar”.
