Publicitat
Oci i cultura

Carme Forcadell: “Semblàvem dives davant del vidre de la presó”

Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya i de l’ANC, conversa amb l’assessora d’imatge i columnista Marta Pontnou, en la nova secció que Diari de Sabadell estrena, Cuixa Forta Talks.

Marta Pontnou i Carme Forcadell, aquesta setmana a la redacció del Diari de Sabadell / VICTÒRIA ROVIRA

Carme Forcadell: Jo neixo a Xerta, a les Terres de l’Ebre, i vinc a estudiar a la Universitat Autònoma. Així que fa molts anys que hi visc, aquí! No em sento gens marciana. Em costa molt sentir-me estranya als llocs, ni tan sols em vaig sentir marciana a la presó.

Marta Pontnou: Doncs jo vinc de La Baixa Segarra i també marxo a estudiar a Barcelona. Però arriba un moment en què tampoc m’hi acabo de sentir bé. I Sabadell és un terme mig. Aquí és on millor visc. A més, mai es pot dir mal de la ciutat que t’acull. Fa 13 anys que hi visc i em sento molt sabadellenca. I pots passar desapercebut. 

Bé, tu amb el teu look, potser no! (riu)

Tu tampoc, que ets famosa!… 

Aquesta setmana he vist Alcarràs. I mira, tampoc em sento dona rural, tot i que a casa meva s’han dedicat a la pagesia. De fet, de petita anava a collir taronges, garrofes, olives… Vivíem d’això. Però anava a Tortosa a l’institut… Pertanyo a un món rural, però no visc la ruralitat tan a fons.

La meva família no era pagesa, eren botiguers. Però viu de la pagesia, el cicle vital del poble hi gira. En el nostre cas del cereal i les recollides. I ara la gent està recuperant trossos, terres…  que abans no es feia. Ha estat per causa de la Covid-19.

La dona rural té una vida molt dura, molt complicada: treballes al camp, a casa… No pares. 

I la figura de la matriarca! A pagès també és masclista, però sempre hi ha una donassa que mou tota la finca i les terres. 

Ens vam conèixer perquè des d’Esquerra et van demanar treballar per millorar la nostra imatge. I a mi el món de la moda també m’agrada molt.  Vam connectar molt ràpid.

Uff! Tu eres presidenta del Parlament i el dia que et vaig conèixer em va impressionar molt: aquella taula llarga, plena d’assessors de premsa… Ets la persona que em va impressionar més. I ja sabia que vivies a Sabadell, però després vaig saber que vivim a dos carrers, una de l’altra! I això ens ha fet la vida més fàcil. Ets qui em va agafar les propostes més al vol. Jo et vaig recomanar que et possesis més colors, recordes? I que mancava una mica l’execució, l’empenta aquesta. I et vaig dir: tranquil·la, jo me n’encarrego. 

Pontnou i Forcadell / VICTÒRIA ROVIRA

Estava al 100% amb les teves propostes. Però no tenia massa temps. Així que tu em compraves la roba i a la nit me la portaves a casa, despatxàvem… 

Ets qui representa millor la meva feina, qui porta els looks que proposo amb més seguretat. No m’has rebutjat mai cap proposta d’estilisme. Ets una alumna avantatjada. De tots els clients que tinc, ets l’única que no em posa condicions. L’únic amb els cabells, que et vas resistir tallar-te’ls més curts.

Sí que volia, però no a la presó! Allà no hi havia perruquer. I podia ser un desastre! 

Però si sempre sorties estupenda, a les visites del locutori! Jo el primer dia que et vaig anar a visitar estava morta de por. Volia que em veiessis bé, però pensava que et trobaria amb el típic xandall de presó! Així que no sabia si arreglar-me molt o poc.  Al final em vaig vestir amb un  traje de leopardo vermell, els llavis pintats, uns talons de pam… I tu també! Et veig arribar amb faldilles, talons, arracades, maquillada… Estàvem davant del vidre de la presó i semblàvem dives. 

Perquè jo el xandall només me’l posava per fer esport. No el suportava! I a les dones els deia: no us poseu xandall, per favor! Perquè a la presó t’incomuniquen. Volen abaixar-te la moral. I jo m’arreglava cada dia, per pujar l’autoestima. 

Ems vas fer anar a casa teva a fer fotografies de cada peça de roba del teu armari. I llavors vam imprimir uns PDF’s, com si fos un catàleg, i cada mes ens deies quina roba et portàvem a la presó! I també pel judici, perquè allà volien veure’t prima, cansada, desfeta vella… I tu anaves estupenda!

I també intentava que ho fessin les altres dones.

I que no ens acusin de frívoles per preocupar-nos per l’estètica! Al teu llibre Escrivim el futur amb tinta lila expliques que les ajudes amb els assecadors de cabells, amb els kits de bellesa… També dius al llibre que moltes són víctimes de masclisme.

Són delinqüents, però abans han estat víctimes. I sinó, potser no serien delinqüents. I tu a Sexe Ficció t’expresses d’una manera fresca, divertida, natural… Dius coses que totes hem pensat, però que no ens atrevim a dir. Totes dues intentem ajudar altres dones. 

Jo al llibre dic bogeries, una mica de kamikaze! Com ara que prefereixo estar un diumenge bevent cava amb les meves amigues dins un jacuzzi, que estar amb les meves filles veient una pel·lícula… Cadascú ho fa a la seva manera.

Clar, així es generen xarxes de sororitat. Hi són a tot arreu! A la presó, en  política, entre dones en general… Ja siguis més d’esquerres o més de dretes, més gran o més jove…  totes alguna vegada en la vida hem patit masclisme. 

Per això necessitem aquests grups d’amigues. Creus que el teu és únic, el millor. I t’adones que tothom en té. La Diana Riba li diu El grup Flotador. I estan allà quan tens parella o no, quan ha estat mare i et trobes en la merda i elles t’hi treuen… Una xarxa per explicar-te les penes amoroses, les alegries, els amants… I sempre és qui et reflota, et rescata. El mateix que vas fer tu a la presó Carme. I això entre homes no et passa.

Però ells també en tenen de grups, eh? I d’abans.

Pontnou sosté un bolígraf lila, en referència al llibre de Forcadell / VICTÒRIA ROVIRA

D’acord, però funcionen diferent. La nostra és de fer xarxa i ajudar-nos i la seva és més aviat una manada de nyus i a veure qui arriba abans. 

I mira que el feminisme, per mi, no és una qüestió de gènere. Hi ha homes que són feministes i dones que són masclistes. I ara el feminisme ha crescut tant que quasi podríem dir que és mainstream. Però ha arribat lluny de paraula, no pas pels fets. Ningú s’atrevirà ara a dir que les dones no tenim els mateixos drets que els homes (tret dels de VOX). Però la realitat és que vivim en una societat absolutament patriarcal i a les dones ens costa molt trencar sostres de vidre. Només un 23% dels alcaldes a Catalunya són dones. El que costa que una dona faci el pas a encapçalar una llista! Perquè porta moltes motxilles: La família, la feina, la militància… 

Ens costa molt fer aquest pas. El patriarcat continua sent l’estructura bàsica de la ciutat. Sentim remordiments. Ens culpabilitzem de tot, tant si ho fem com si no ho fem. No hi ha manera de treure’ns-ho, per molt que fem lluita feminista cada dia. És masclisme estructrual. 

Al mateix Parlament de Catalunya, la majoria de dones hi estan una o dues legislatures. I en canvi, molts d’homes s’hi estan pràcticament des que van fer la primera comunió. Al final, per tal que una dona faci un pas endavant, un home n’ha de fer un al costat o al darrere. 

També tenim la qüestió del llenguatge. Portat a un nivell més terrenal meu, defenso que amb la canalla evitem aquest llenguatge sexista. Te’l trobes cada dia. Princesa, reina… adjectius sobre el seu aspecte físic. I si és un nen, adjectius sobre la seva força, valentia… Aquest cap de setmana van demanar a la meva filla de 6 anys si tenia novio, quan el que estàs fent és demanant per la sexualitat a una nena de sis anys. T’hauria de caure la cara de vergonya! I a més,  concidicionant la seva heterosexualitat amb sis anys… 

El llenguatge reflecteix el masclisme, la situació de la societat. S’ha d’anar canviant, tot i que no podem anar a cada moment dient nois i noies, homes i dones. Potser que en comptes d’esforçar-nos a dir gerenta,  fem que l’horari sigui conciliador. I que hi hagi més gerents dones!

I també tenim les cançons amb lletres tòxiques… Cal revisar els contes de Disney, com La Sirenita, amb una noia que perd les cames per amor! Una senyora maltractada a La Ventafocs, que només se salva perquè es casa amb un senyor ric, o La caputxeta vermella, que envien a  la nena tota sola al bosc, amb un violador pel mig. Tot això s’hauria de revisar. 

Fem com amb el tabac: posar una etiqueta que digui “Aquesta cançó mata”. Ah! I amb la roba. Talla única? Doncs etiqueta que digui: “Pressió estètica, perill per la Salut Mental”.

‘Cuixa Forta Talks’: Els millors moments de la conversa entre Carme Forcadell i Marta Pontnou

Publicitat
Comentaris
To Top