“És com una petita ciutat”. Està en boca de tots els paradistes. De la clientela. Dels proveïdors. Un mercat és un ecosistema propi. Amb els seus carrers i zones geogràfiques (ja que no és el mateix la zona del peix que l’ala de les carnisseries). Amb tot allò que el client no veu: zona de càrrega i descarrega, obradors, magatzems, oficines. Amb les seves relacions d’amistat, entre les desenes de persones que hi treballen dia a dia. Tots aquests elements conformen la comunitat del Mercat.
Anar a fer mercat, diuen a les illes. Anar a plaça, diuen al Vallès. I és que de geosinònims n’hi ha molts. Com allò que us penjareu de l’esquena, abans de sortir de casa: el cabàs, la senalla, el cistell… I tanmateix, és ben igual: una bossa de palla o vímet on dipositar el menjar que comprem a cada parada. En trobareu a la centenària Cal Masclans. Ja no es tracta de reciclar el plàstic. Es tracta de reduir el seu ús. L’emergència climàtica apreta. I anar a plaça amb el cistell no és més que fer cas a una saviesa atàvica, antiga. De les generacions que ens han precedit.
En època de pèrdua de les identitats locals, tornar a cuinar productes frescos del territori. En època d’incertesa, oferir serveis amb valor afegit que atreguin els joves fins al mercat. I així, que hi hagi relleu en la clientela. Compartir receptes. Explicar als clients més joves com es netegen els calamars.
Dedicar uns minuts a tenir una conversa breu i potser intranscendent amb la paradista, però una conversa amable i que fa teixir xarxa. Tornar al plaer d’anar a fer mercat… i de retruc, el vermut. Un mapa de sentiments i emocions que viureu si aneu a plaça.
I si anem, més paradistes hi voldran mantenir obert l’establiment. I més relleu generacional hi haurà (tant entre vendors com compradors). Un cercle virtuós què ens beneficïa a totes i tots.
