TONA CODINA

M’embasso

[Per Tona Codina i Farriol, publicista i consultora de comunicació]

Compte enrere. Arriba l’Embassa’t i la sensació d’estiu a Sabadell. Cita imperdible a l’agenda des de fa anys. Màniga curta i cerveseta, gust de vida a l’aire lliure, ambient festivaler, i vida social amb caloreta, per fi.

Primer de tot, vull declarar la meva admiració incondicional a l’Arnau Solsona i a l’Embassa’t, patrimoni de la ciutat. Amb un equip visionari que sempre dissenya el cartell amb punteria màxima, avançant-se a les tendències i presentant grups que després ho peten. Aquella mena de gent que sap fer bé les coses. I així de bé els va. Bé, també en els petits detalls, com els vàters químics amb un disseny meravellós pensat per a dones. Tota una revelació que em vaig atrevir a compartir als stories de com em van impactar. Xim pum.

Però no tot és perfecte. I ara un avís, per als que com jo heu passat de tancar els Jardinets de la Caixa a ser públic familiar i hi torneu amb canalla. L’any passat ens vam rostir. Us en recordeu? De cop i volta es va declarar una onada de calor sobtada aquell cap de setmana i vam flipar en colors. L’organització també, en dono fe. Em vaig presentar al concert matinal dels Xiula amb la meva filla de dos anys, i una mica més i ens morim deshidratades.

La cosa va ser: 10 del matí, una calor desproporcionada i un cop dins el recinte, divisant l’amfiteatre immens es mastegava la tragèdia: molt poca ombra. Quatre para-sols mal comptats en una mena de llotges molt espaiades, pròpies de l’època Covid dura, de quan gastàvem el #culturasegura. Vaig córrer a buscar una llotja. El set estava format per una taula, unes cadires i una ombrel·la. Hi arribo. Hi instal·lo el McLaren i la criatura, respiro per l’esprint d’èxit i casum tu, al cap de cinc minuts un grup de dues famílies bel·ligerants em ve a fer fora. Em diuen que la taula està reservada i jo, emoticona ulls de plat: “Que què? Es poden reservar les taules?”. “I tant, la tenim reservadíssima”. Quina cara d’imbècil que em va quedar. No ho havia vist enlloc. Cap rètol ni avís. Ni quan vaig comprar l’entrada. Entre la criatura i el cotxet, les bosses i el tràfec d’arribar bé d’hora, primera notícia. Per sort, em van veure tan derrotada que van tenir pietat de nosaltres, crec que més de la petitona, i al final ens van dir que ens quedéssim amb ells. Gràcies infinites.

L’amfiteatre es va anar omplint, el Llorenç cada vegada picava més, hi va haver qui es va quedar als pins de dalt. Nosaltres esgotant l’aigua disponible, vam poder anar trampejant amb l’ombra del para-sol, que no s’estava quieta, i la generositat dels nous veïns.

Els Xiula encara recorden aquell concert. Sobretot per la cançó on surten disfressats de cangurs de peluix, ballant com bèsties, quina calor, per Déu. Ens van encantar. Després m’he convertit en groupie d’ells i en algun altre concert hem comentat la jornada èpica.

Mig insolada, abans de marxar ho vaig anar a comentar a la garita d’informació i em van respondre que el cop de calor els havia agafat per sorpresa i que per motius de seguretat no havien pogut ruixar d’aigua el públic. Doncs bé, per si de cas, esteu tots avisats. No conec la previsió del temps per al proper cap de setmana, però per si de cas no hi ha més ombra, venedors d’aigua ambulants, gorres de qualsevol mena, càntirs en totes les seves modalitats: oportunitat de negoci.

Ara ja estic situada i hi tornaré. Almenys El Pot Petit està programat a la tarda i pinta millor. Estaré encantada de comprovar les innovacions del moment, però per si de cas, m’he apuntat que m’he d’endur pistoles d’aigua. Aquest any sí.

Comentaris
To Top