[Per Josep Rof, enginyer industrial i expert en innovació]
Recordo que de jove em fascinava el magnetisme. Que agafessis un imant i atragués peces metàl·liques era com un miracle. I si l’acostaves a un armari metàl·lic, quedava enganxat, sobresortint i desafiant la gravetat.
Si anem a la Viquipèdia i cerquem la paraula magnetisme, ens diu: “En física, el magnetisme és un dels aspectes de l’electromagnetisme, que és una de les forces fonamentals de la naturalesa (juntament amb la gravetat, la força nuclear forta i la força nuclear dèbil). La manifestació més coneguda del magnetisme és la força d’atracció o repulsió que actua entre els materials ferromagnètics com el ferro…”.
Per assimilació, el concepte de magnetisme també s’aplica a altres conceptes. Així, diem que hi ha persones amb una personalitat magnètica. Si cerquem en el DIEC trobarem la definició de magnetisme animal: “Acció exercida per una persona sobre una altra infonent-li un son especial durant el qual obra i parla sota la voluntat d’aquella”. Els que tenim una certa edat, recordem el Professor Max que aplicava aquest magnetisme i hipnotisme per fer el que volia amb els voluntaris que pujaven, encantats, a l’escenari. Va tenir tant èxit que va omplir La Faràndula no sé quants cops.
Però també, per extensió, hi ha “ciutats magnètiques”. Barcelona, Roma, París o Londres són ciutats magnètiques per als turistes.
Fa uns anys, Sabadell també era una ciutat magnètica, quan era un referent, i atreia persones i empreses. Eren els temps del “Manchester of Catalonia”. Moments en què bullien idees i es creaven empreses i entitats: tèxtils però també bancs, caixes d’estalvi, informàtiques, alimentació, automoció i transport, escoles de comerç i d’infermeria, etc.
Però tal com diu la definició, el magnetisme és una “força d’atracció o repulsió”. O sigui, no sols atrau, sinó que també repel. I tots hem experimentat el que passa quan acostes dos imants amb els mateixos pols enfrontats: costa molt poder-los unir per la força de repulsió.
I igual que hi ha ciutats magnètiques que atrauen, ni hi ha d’altres que repelen: nul·la visió de futur, desídia, tràmits interminables i feixucs, nul interès a mantenir el que hi ha, pegues a tot, cap potenciació dels avantatges competitius, inacció proactiva de la ciutat, nul·la adequació als canvis de la societat, econòmics i tecnològics, injúria dels creadors de riquesa, infantilisme pensat que tot seguirà igual o que els diners cauran del cel, etc.
I també, ciutats que en un moment eren atractives, passen a ser repulsòries. Sabadell en podria ser un cas, on encara estem enclavats. Repulsa el ciutadà per part de l’Ajuntament, sent la queixa principal a la síndica la ineficàcia dels serveis, que suposa un 33% dels drets vulnerats el 2021, segons es recull a l’Informe anual del 2021. Repulsa la generació de riquesa, amb els terminis més alts de concessió de llicències, per exemple. Repulsa qualsevol iniciativa, tenint en compte només els punts negatius, però mai els positius; només falta veure que ja hi ha queixes per l’Escola d’Infermeria.
Evidentment, quan les ciutats competeixen, les empreses i entitats busquen el millor lloc per establir-se. Així, han anat desapareixent de Sabadell empreses i entitats: bancàries, informàtiques, alimentàries, d’automoció i transport, de fusta, etc.
Però comença a haver-hi un bri d’esperança. Sembla que es vulguin començar a canviar les coses: visió estratègica de ciutat, actuació proactiva, transformació i potenciació de Sabadell, ciutat més amable, increment de la col·laboració publicoprivada, etc.
I ara que fa quaranta-cinc anys de l’estrena de l’episodi IV de la Guerra de les Galàxies i el primer que es va exhibir, Una nova esperança, espero que, en aquest procés de millora de Sabadell, puguem derrotar les forces obscures i que la sort ens acompanyi.
