[Per Josep Gisbert, periodista]
Si alguna cosa molesta especialment els integrants del Govern de la Generalitat de finals del 2017 ençà –després del fiasco de la declaració d’independència que va seguir l’1-O– és que se’ls assenyali com a integrants del govern de Vichy. El govern de Vichy és el que va tenir França durant la Segona Guerra Mundial, després de l’ocupació per les tropes de l’Alemanya nazi, entre el juliol del 1940 i l’agost del 1944, i que, presidit pel mariscal Pétain, va col·laborar amb el Tercer Reich. El govern de Vichy és, doncs, el paradigma del col·laboracionisme en política i invocar-lo té sempre un sentit pejoratiu i acusatori.
És per això que s’enfaden els càrrecs que van romandre al Palau de la Generalitat després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució –en represàlia per una declaració d’independència que va resultar ser inexistent– i que van facilitar la intervenció de l’autogovern decretada pel president espanyol, el líder del PP Mariano Rajoy. Pel mateix motiu s’empipen els membres del Govern de Quim Torra que van renunciar a continuar endavant amb el procés d’independència, es van estimar més tornar a l’autonomisme de tota la vida i van claudicar davant totes les imposicions dels governs primer del PP i després del PSOE. I per idèntica acusació s’enrabien els components del Govern de Pere Aragonès que accepten tots els mandats que li arriben bé del gabinet de Pedro Sánchez bé dels tribunals espanyols i que s’avenen a fer-los la feina bruta que s’amaga darrere de tots aquests requeriments.
És el que fa el mateix 132è president de la Generalitat quan es posa el vestit nou i proclama que congela la taula de diàleg i negociació amb el Govern espanyol –quan fa temps que és el líder del PSOE qui la té i manté en estat d’hibernació perquè mai no li ha interessat–, però, en canvi, és incapaç de deixar-lo caure arran del cas d’espionatge a l’independentisme batejat com a Catalangate, malgrat fer veure que s’enfila per les parets. És el que ha passat també amb el Govern quan ha promogut i pidolat els indults per als dirigents que van malbaratar l’1-O a canvi de l’evident claudicació a l’hora de dur a terme el procés independentista amb què s’havien compromès. I és el que posen en pràctica els partits que donen suport al Govern –sobretot ERC, però igualment JxCat– quan s’empassen gripaus com el de la llei de l’audiovisual i de tota mena de normes que no paren de retallar la presència de la llengua catalana en tots els àmbits i altres competències.
En aquest terreny és molt significativa la maniobra que han fet tots plegats per obeir la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que imposa el 25% de les classes en castellà, però fent veure, és clar, que s’hi oposen. I és que amb la nova llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari que aprovaran –la presència de PSC i En Comú Podem a l’acord demostra el poc gruix que té– es dona per primera vegada caràcter de llengua vehicular al castellà –es poden fer servir tants sinònims o eufemismes com es vulgui (llengua curricular, llengua educativa…), però la realitat és la que és– i, en la mateixa línia del decret llei sancionat a correcuita pel Govern, es deixa la porta oberta fins i tot a augmentar-ne el percentatge i s’enterra així definitivament la immersió lingüística que ha funcionat –és veritat que amb llums i ombres– durant quaranta anys. No haurà calgut ni que el TSJC es prengui la molèstia d’haver d’ordenar l’acatament de les seves decisions, fonamentades en la doctrina de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, ni que el Govern espanyol s’embruti les mans per fer complir les resolucions dels tribunals, ja ho fa el Govern de la Generalitat i els partits que l’integren.
No els agrada que els diguin col·laboracionistes, però és el que són. És el que és aquest nostrat i malaguanyat govern de Vichy.
