Txékhov, La gavina. D. Torné, S. Ricart, M. Solé, M. Martínez, P. Carpena, M. Tricuera, E. López, M. Vidal, P. Muñoz i X Gorina. Albert Gonzàlez, direcció d’escena. Sala la Quartera // 29 de maig de 2022.
La reconversió de naus industrial en espais que programen teatre i arts escèniques permeten una activitat cultural diversa i que acull petites produccions que van des del teatre alternatiu i contemporani fins al gran aparador de la lírica i el jazz. Es tracta d’un ecosistema on, per poc que s’hi busqui, sempre ofereix alguna proposta de petit format ben treballada, oberta al debat amb el present i de pressupost migradíssim. En aquesta línia la Sala La Quartera acostuma a ser garantia d’una aposta teatral interessant que també s’atansa a grans clàssics com La gavina de Txékhov, que La companyia alGalliner ha presentat les darreres setmanes i fins al proper 5 de juny.
En traducció de Raquel Ribó i escenografia de Francesc Bonsfills, el muntatge és àgil, entenedor i auster en mitjans i atrezzo. Però suficient per apuntalar el marc escènic dominat pel blanc i el negre –sobretot en el vestuari-, on els personatges es desenvolupen amb un to no exempt de candidesa; i mostren la rebel·lia i certa desorientació vital, fent-los humanament comprensibles a través dels seus somnis frustrats, ambicions impossibles, il·lusions perdudes, xocs generacionals i amors no correspostos desenvolupats en un clima intimista alhora que melodramàtic, a la manera de tarda de conversa al saló d’una casa d’estiueig.
/ SERGI PANIZO
/ SERGI PANIZO
En aquest sentit, la direcció d’actors d’Albert Gonzàlez posa en relleu el ventall emocional amb canvis d’actitud explícits, sense abús d’histrionisme i un bon resultat del conjunt format pels sabadellencs Diana Torné, Santi Ricart, Marc Solé, Montse Martínez, Pep Carpena, Marta Tricuera, Enric López, Montse Vidal, Pep Muñoz i Xajo Gorina.
A més, l’obra focalitza puntualment temes com la crisi de la literatura i el teatre, uns temes que formen part del subtext de Txékhov. Es materialitzen en idees suggestives com a l’escena de teatre dins el teatre en la representació truncada de l’obra de Konstantin, convertida en un simulacre de la relació eròtica frustrada entre ell i Nina, en una mena de perfomance de dansa contemporània, recitat en rus –traducció projectada en català– i dutxa inclosa. Precisament ells dos són els únics que actuen descalços en una metàfora del seu caràcter realista, malgrat que l’assoliment dels seus somnis i vocació els dugui a la tragèdia i l’autodestrucció.
/ SERGI PANIZO
