A casa, els números no sempre quadraven. Paleta i trompetista amateur, el pare es va veure obligat a vendre’s l’instrument. Però mai no va deixar de pagar les classes de piano i solfeig al conservatori municipal del fill. Gràcies a aquell gest de generositat, Jordi Campoy (1970) considera que ha pogut dedicar-se professionalment a la música.
“No lligàvem els gossos amb llonganisses, érem més aviat pobres. El més normal hauria estat que em fessin estudiar una altra carrera, però em van dir: ‘Si a tu t’agrada la música, fes-ne, i ja veurem on arribem’”, recorda Campoy.
I aquí és on ha arribat: fa 25 anys que viu de la música, 21 dels quals a l’estudi Ten Productions, on ha participat en les gravacions de discos de grans artistes i cançons per a programes de televisió com Eufòria, Tu cara me suena o Operación Triunfo. “Fem arranjaments de cançons. Ens ve una maqueta i la vestim segons l’encàrrec de la companyia o de l’artista. Som sastres de la música”. Són solucions musicals per tota mena de gèneres, des d’havaneres fins a reggaeton.
Jordi Campoy, tocant el piano a l’estudi Ten Productions, on treballa. ‘La noia del violoncel’ i ‘La cantant de fado’ són les seves novel·les / VICTÒRIA ROVIRA
Abans, va haver de combinar un grau professional al Liceu i una feina de 8 hores en una fàbrica, per acabar entrant en un estudi de publicitat. Hi treballava quan va rebre una trucada de Toni Ten, a qui coneixia del Teatre Sant Vicenç: “Em va dir que a l’estudi tenia molta feina i que necessitava algú. Sense pensar-m’ho vaig dir que sí. Era el que volia. Fer producció discogràfica. A sobre, amb el meu mestre i a Sabadell”. Perquè sí, Campoy és molt de la ciutat: “Soc més sabadellenc que persona”, bromeja.
Sense deixar de tocar el piano, va aconseguir convertir la seva passió en el seu ofici. I no només ho ha fet una vegada, sinó dues. Era 2006 i per culpa d’un mal d’esquena no podia sortir a córrer. Es va posar a escriure una novel·la, sense saber que un dia, anys després, es publicaria. “L’avorriment mou moltes coses”, dispara, en to distès.
Aquell primer esborrany, nascut sense grans pretensions, va acabar sent La noia del violoncel (Columna), publicat el 2019 amb la inestimable ajuda de l’escriptor Francesc Miralles, a qui titlla de “xerpa literari”. I després en va venir un altre, el 2021, amb la mateixa editorial, La cantant de fado. No s’ha aturat, prepara una tercera novel·la.
Quan es torni a avorrir, a veure amb què ens sorprèn.
