La del Jonathan i el Juan Manuel és per sobre de tot una història d'amor. Conversar amb ells en un local en plena reforma al carrer d'Antoni Forrellad esdevé inspirador. El Juan Manuel va arribar el 2001 a Sevilla provinent de Colòmbia i al cap de set anys va aterrar a Sabadell, "el seu lloc al món", reivindica convençut. El Jonathan, terrassenc, va arribar a la nostra ciutat el 2013, l'any que es van conèixer. Entrats en la quarantena, les seves vides semblaven encaminades després de contraure matrimoni el 2022. Un treballava en una companyia d'assegurances. L'altre, en una multinacional farmacèutica. El 2023, però, va arribar un cop a la línia de flotació que va fer trontollar-ho tot.
- El Juan Manuel i el Jonathan preparen el local a Sabadell
- Victor Castillo
"Tenia una pneumònia i em van començar a fer proves, que van haver de repetir, fins que em van diagnosticar un càncer de pulmó. Quan m'ho van dir, va ser un alleujament saber què tenia", narra amb serenor el Juan Manuel. Aleshores, va començar un procés per reaprendre a viure i mirar el present. Les primeres conseqüències físiques del tractament van ser doloroses, també psicològicament. Cinc mesos abans de la detecció, s'havia començat a administrar a casa nostra la medicació que ara rep al Taulí. "És un càncer molt agressiu i no es pot extirpar. Les pastilles el frenen, el disminueixen o el fan desaparèixer, però en cap cas podria deixar de prendre la medicació", detalla.
Amb el pas dels dies, van assimilar la gravetat real. "Els pacients amb aquest tipus de tumor tenien una esperança de vida de dos anys. Gràcies a aquesta medicació, s'allarga, però no se sap quant temps serà. Les estadístiques parlen d'uns quatre anys, però ningú em pot assegurar res. La meva dita és: si la vida són dos dies i jo ja no en tinc un, vaig a viure l'altre. Tens dues opcions: quedar-te a casa plorant o plantejar-te com afrontar el que et queda", confessa emocionat. "Quan vam adonar-nos de la realitat que teníem, vam dir: Visquem! Siguin cinc o vint anys. El que quedi", proclamen.
L'impuls per tirar endavant el projecte
Paradoxalment, el sotrac va motivar l'inici d'un projecte en comú que ara pren forma. "En les converses després del diagnòstic descobreixo la infelicitat del meu marit per haver d'anar a Barcelona cada dia. Perdíem temps d'estar junts". Es van mirar als ulls i van coincidir en les prioritats. "Quan la vida et colpeja, et planteges moltes coses. On vull acabar els meus dies? Ets feliç amb el que fas?", diu el Juan Manuel. La resposta del Jonathan va ser el motor per trencar amb el passat i tirar endavant junts el forn de pa, un local amb una barreja de productes colombians amb altres catalans. "Serà un lloc amb la cultura dels dos llocs", visualitzen. En els últims mesos, el Jonathan s'ha format per treballar a l'obrador i ja està a punt.
El juliol esperen inaugurar Don Pandebono a tocar de la plaça d'Espanya. El procés de creació els ha unit encara més i ara no desaprofiten cap moment. Fins i tot, entre runa i parets a mig pintar. "T'adones de la importància de les petites coses. No necessitem tant", coincideixen. Abans de l'estrena, veuen l'establiment, encara sense vida, com una llavor que creixerà, símbol d'un amor que les circumstàncies han posat a prova. "Li vaig dir: què passa si em moro abans? Però no vull marxar sense veure-ho créixer. Hi seré. És com el nostre fill. El meu llegat", es miren, amb els ulls vidriosos. "Ell em donarà la força cada dia per continuar tirant-ho endavant", tanca el Jonathan.
