Manuel Manonelles i Tarragó (Sabadell, 1975), el protagonista d’aquesta setmana, és un apassionat per la història i expert en temes de diplomàcia i política exterior. De fet, va ocupar alts càrrecs a la Generalitat de Catalunya durant vuit anys, del 2014 al 2022, i, des d’aleshores, s’ha centrat en la docència i els mitjans de comunicació i, de tant en tant, fa ponències com la que va fer el dimarts passat a la Fundació Bosch i Cardellach, anomenada "Trumpisme global en un món de guerra". “Estic en una fase més centrada a casa i la família. De 2005 a 2007, tinc comptabilitzats 198 vols... Quan tens fills, es veu tot diferent”, comenta.
Després d’uns quants anys relacionat directament amb les polítiques exteriors i les relacions internacionals, l’any 2014 va ser nomenat primer director d’Afers Multilaterals i Europeus durant un moment complicat per Catalunya, en termes polítics, fins que a mitjan 2017, en un context molt concret, se’l va enviar a Suïssa perquè fos el màxim representant de Catalunya davant de les organitzacions internacionals, fins que es va aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola i els delegats de l’exterior van ser destituïts. Poc després, l’any 2018, va ser enviat a Ginebra de nou –amb un agent del CNI fent-li un seguiment i el mòbil vigilat per Pegasus–, fins que el 2020 va decidir tornar a Catalunya “amb la sort que vam agafar el vol el mateix dia que l’OMS va declarar la pandèmia internacional”, i des d’aquell moment, va ocupar un càrrec de suport al Departament de la Presidència relacionat amb la crisi de la Covid-19 que es vivia en aquell moment.
- Manonelles durant una reunió amb el president de la 62ª Assemblea General de Nacions Unides, Srgjan Kerim, a Nova York, el 2007
- Cedida
Dos anys després, però, amb l’arribada del nou govern, el 2022, es va decidir que havia de deixar el càrrec i va fer el salt a la docència universitària i va enfortir la seva presència en els mitjans de comunicació, col·laborant a ElNacional.cat o a TV3, i tirant endavant un projecte personal relacionat amb la seva màxima afició: la història. “Recomano tenir un refugi intel·lectual particular. És molt útil, i, en el meu cas, és la història. Penso que cal tenir un espai on poder-se evadir de la feina i m’ha anat molt bé en moments de màxima tensió”, assegura. Encara que ha viscut sempre rodejat de les altes elits de la política, però, ha sabut tocar de peus a terra i ser conscient en tot moment del món real i, ara, prefereix tenir “una vida més centrada i tranquil·la que la d’abans”, conclou.
