Fa 35 anys que treballa sigil·losament al barri de Campoamor. Per amor al veïnat, perquè se sent feliç en ajudar a la gent, a qui considera família. Francisco Enrique, Quico pels seus veïns, va arribar de Màlaga a Sabadell quan només tenia 15 anys. I fa 35 anys que està al backstage de les festes majors del seu barri. Ha vist canviar la fesomia de Campoamor, de la seva gent, de la Festa Major. “Ha canviat tot al cent per cent. Però continuem sent un barri escrit per les persones”, destaca. Als seus 83 anys, continua col·laborant amb la mateixa vitalitat de sempre. Parla, s’atura, s’emociona.
Aquest cap de setmana el barri s’omple d’activitats per Festa Major. Vostè fa 35 anys que està darrere de l’organització. Com va començar tot? Quasi per casualitat. Em va engrescar un veí del barri, i vam fundar la societat de caçadors de Campoamor, una entitat que va tenir molt renom i va estar activa durant 12 anys. Coincidint amb la Festa Major, celebràvem la festa del gos, allà a la Granja del Pas. El propietari dels terrenys, que abans era una vaqueria, treia tot el blat perquè poguéssim fer la festa. I, des d’aleshores, col·laboro amb la Festa Major. M’agrada veure la gent gaudir.
Què hi ha al darrere? Una feina incansable de les persones que s’hi impliquen. Gent a peu de carrer, amb noms, amb implicació. Montse Muniente, per exemple. És un tot-terreny, no només a l’hora de dinamitzar el barri, també per reivindicar el que necessitem. Admiro molt a persones com ella, la seva lluita. Fan una tasca de deu i desinteressadament. La història de Campoamor s’explica per la feina dels seus veïns.
/ VICTÒRIA ROVIRA
Als seus 83 anys, encara puja escales amunt per enganxar la programació als fanals i… I ho continuaré fent fins que pugui. O fins que algú altre em demani que no ho faci més.
Compensa? Campoamor és casa meva. Els veïns, la família. M’agrada ajudar al meu barri, res més. Hi ha a qui li costa d’entendre, però és així, sense més [s’emociona].
Fa 25 anys s’inaugurava el Centre Cívic Rogelio Soto. Com ho recorda? La previsió era fer una parròquia, però es va plantejar un centre cívic. Alguns no sabíem ni què era allò. No ho teníem gens clar, tampoc si allò ajudaria de debò al barri. Déu-n’hi-do si ha ajudat.
Com? Ens ha unit, ens ha ensenyat, ens apropa a la cultura. Es fan classes de teatre, gimnàstica, d’informàtica, de gestió emocional. Imagina’t, una veïna em deia que el seu marit no l’enredaria mai més amb els tiquets de compra perquè havia après a llegir i escriure al casal. Mira, un resum [assenyala unes fotos que commemoren el 25è aniversari del casal]: activitats infantils, per a la gent gran, festes, activitats culturals… Ha estat el caldo de cultiu per a fer un barri unit.
Com definiria Campoamor? El barri ha canviat molt, però no es caracteritza pels seus edificis ni per grans infraestructures… sinó que són els seus veïns els que el doten d’identitat. La nostra festa va començar sent un sopar familiar al bell mig de la plaça de Picasso. Ara calen més permisos, més burocràcia. Però l’essència es manté.
