[Per Joan Reixach, emprenedor]
Vicent van Gogh deia: “Què seria de la vida, si no tinguéssim el valor d’intentar quelcom nou?”. Ara que s’acaben els cursos a les universitats, és quan els estudiants d’últims anys presenten els seus treballs de final de carrera, alguns probablement encara una mica insegurs de si mateixos, però força preparats, creatius i amb idees fresques. I molts d’ells, segurament, sigui per l’originalitat de les seves idees o per les mescles de conceptes, ens mostren alguns possibles senyals de futur. Podríem trobar innovació de primer nivell en força matèries i, de fet, em diuen que resulta molt interessant escoltar-ne les exposicions orals, per descobrir nous conceptes i entendre com preveuen les coses els adults del futur.
A vegades, no tots els joves poden acabar els seus estudis, sigui per voluntat o per necessitat, i destinen el seu temps a esforçar-se en les seves fites personals de més curt termini. Posaré alguns exemples d’emprenedors d’aquells tan mediàtics que han inundat el món amb les seves idees sense haver acabat una carrera universitària. Estic parlant de casos com Bill Gates de Microsoft, Steve Jobs d’Apple, Mark Zuckerberg de Facebook, Michael Dell de Dell Computers, Thomas Edison (inventor), Ralph Lauren (dissenyador), Henry Ford dels cotxes o Walt Disney (creador d’entreteniment). La pregunta seria: tot i no finalitzar la seva formació, qui de nosaltres no ha confiat plenament alguna vegada en productes o serveis creats per ells i mundialment coneguts?
Exposant aquests exemples no pretenc dir pas que s’hagi de prescindir de la formació individual, ans al contrari, sort en tenim. Ara bé, obre alguns interrogants de com arribar a transmetre creativitat innovadora. Fa anys va venir a fer una conferència a Barcelona el director digital d’una famosa universitat nord-americana, recordo que parlant de les famoses dotcom (empreses d’Internet) de finals de segle passat, un periodista li va preguntar quelcom com: “Si vostè hagués de muntar una empresa tecnològica puntera, qui escolliria com a treballadors, com seria el seu procés de selecció de personal?”. I va respondre ràpidament i sense dubtar: “Senzill, escolliria els pitjors de la classe”.
Es referia als anàrquics, als pendents de madurar, als incrèduls, als que van a la seva. Després d’aquesta sorprenent afirmació, va començar a desenvolupar la seva teoria que aquells que tenen maneres diferents de veure la realitat i els que treballen a banda del sistema són més bons per crear dreceres i arribar als objectius abans i millor, en definitiva, autoaprenen a innovar trobant noves solucions. Aquests tipus de persones ens demostren que una de les millors eines de superació humana és el criteri propi i la determinació per aconseguir els objectius fora de les regles que imperen en la lògica del moment. Paradoxalment, és possible que el fracàs continuat els prepari millor.
Com es pot entreveure a l’article, i igual que el director universitari, posats a triar entre dos grups d’estudiants, segurament jo també apostaria a l’hora d’innovar pels mal anomenats pitjors de la classe, ja que com a mínim parteixen amb l’avantatge de disposar de més temps per pensar i imaginar noves coses, i a sobre no tenen la pressió afegida de ser bons o capdavanters del que està establert.
