[Per Josep Mercadé, periodista]
L’onada de calor que estem acabant de passar ha fet saltar totes les alarmes. Novament, estem en un moment de rècord de temperatures en un mes de juny quan la primavera dona pas a l’estiu. Els incendis forestals continuen mantenint en estat de màxima alerta els bombers. Novament, des de la visió metropolitana, es parla de la resta de Catalunya com un territori que cal preservar. La llàstima, però, és que aquesta cançó de l’estiu es repeteix cada any.
Necessitem un país més equilibrat, que els boscos facin la seva funció i que es puguin mantenir per tenir una certa seguretat davant el risc d’incendi. Si estan cuidats, el perill pot ser una mica més baix. Curiosament, en un moment en què ens omplim la boca parlant dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu, com una forma de reactivar un territori a partir d’inversions en infraestructures amb importants efectes sobre el medi natural, ens oblidem que Catalunya va més enllà dels límits metropolitans.
Malauradament, massa vegades es fa una anàlisi de la situació del país des d’una òptica barcelonina. Com que la Catalunya interior es considera un territori per al lleure dels metropolitans, la gent que hi viu no només va perdent qualitat de vida, sinó que les noves generacions es veuen abocades a marxar-ne davant la manca de serveis que donin al·licients per quedar-s’hi a viure.
Un exemple de mala planificació dels diferents governs. Resulta que la jubilació de la generació de l’anomenat baby boom agafa ara per sorpresa quan ja se sabia que es produiria. En el camp de la medicina, hi haurà moltes jubilacions i manquen nous professionals per substituir-los. Però la situació a les terres de l’interior encara és més greu. Molts metges de ciutat no volen anar a treballar als pobles perquè han de fer molts quilòmetres amb el seu vehicle per atendre una població dispersa sense que això quedi cobert pel sistema. Per tant, prefereixen quedar-se allà on són.
Davant de tot aquest panorama, resulta molt trist que l’únic que fem és lamentar-nos i fer sonar la cançó de l’estiu quan no toca. Ja ho diuen els que hi entenen, els incendis forestals s’han d’apagar a l’hivern. El mateix passa amb tota la resta. Sense una bona planificació, un país petit com el nostre difícilment podrà tirar endavant. I els ajuntaments ben poca cosa hi poden fer. El tracte prepotent de les instàncies superiors de govern deixa moltes vegades sense veu la gent del territori. Què ho fa que les coses sempre es repeteixen?
