El poeta Josep-Ramon Bach va ser educat a casa per ser alegre, imaginatiu i lliure, tal com va explicar a l’obra El laberint de Filomena. I així va ser l’acte d’homenatge dels seus estimats amics, que va reunir tanta gent que es van haver d’habilitar butaques a la planta superior del Teatre Principal, dimecres al vespre.
Era un dia especial, únic, que probablement sempre serà recordat per la família, els amics i els coneguts del poeta sabadellenc que hi van ser presents. A l’escenari hi van pujar artistes amb qui Bach havia tingut una relació especial. Rere el títol El somiador imperfecte. Una passejada pel món de Josep-Ramon Bach (1946-2020), van llegir fragments de la seva obra, els van interpretar, hi van posar música i, fins i tot, van dibuixar-los. Hi van ser les actrius Rosa Renom i Júlia Domínguez, els actors Jaume Comas i Jordi Boixaderas, el pintor Ramiro Fernàndez, el pianista Jordi Masó, la cantant Marta Torras i el poeta Joan Vigó. L’espectacle va aplegar talent molt difícil de reunir. La causa, però, ho valia.
El pianista Jordi Masó, Júlia Rodríguez i Mercè Renom / LLUÍS FRANCO
Jaume Comas, Renom i Jordi Boixaderas / LLUÍS FRANCO
“El joc pot esdevenir art i tu ser-ne l’autor”. Aquesta cita presidia el piano de l’escenari i va definir el ‘joc artístic’ a què van sotmetre el Teatre Principal. L’alegria es va escampar entre el públic, divertit per les interpretacions. La imaginació es va percebre en cada sorpresa que va deixar el format de l’espectacle: l’aparició estel·lar de Ramiro amb un mallot i una bicicleta o la pintura que va dedicar a l’obra del poeta sabadellenc; la irrupció de Masó d’entre una de les butaques del públic; o una pluja d’aforismes caient a sobre del públic. Indubtablement, la llibertat es va tastar en cada vers extret de les obres de Bach, també conegut com el narrador Kosambi.
A la festa, s’hi van sumar els assistents. “Li agradava molt que el públic participés en els espectacles”, va dir Renom, just abans de proposar un altre joc artístic. A través d’un sorteig, a uns quants espectadors els va tocar aixecar-se i recitar a ple pulmó aforismes repartits a l’entrada. Abans de l’aplaudiment final, una composició del seu amic i músic Benet Casablancas va acompanyar l’enlairament d’un globus fins al sostre del Teatre Principal. Hi havia un vers del poeta lligat. Un últim gest alegre, imaginatiu i lliure.
El format de l’homenatge va combinar poesia, pintura, interpretació i música / Lluís Franco
