[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Deixeu-me que avui, revetlla de Sant Joan, confegeixi el meu comentari a partir de dues declaracions i d’una reflexió explicitades no fa gaires dies per tres persones que, a despit de la distància ideològica que els separa, per suma aporten elements que permeten acostar-nos a alguns dels possibles perquès dels dies convulsos pels quals, també en política, travessem.
De la primera de les dues declaracions n’és autor el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, que les formulà fa una quinzena de dies a Girona, coincidint amb l’assemblea de l’entitat que presideix. Entre altres coses, Antich va assegurar que el mapa sota el qual l’independentisme venia funcionant des de l’1-O s’havia “esgotat” i que calia ”obrir un nou cicle històric”, en el qual s’avantposessin els objectius col·lectius als interessos de part. Afegí que quan no es disposa d’una estratègia comuna i només es “treballa per imposar la raó pròpia als altres”, és també quan es perd l’oportunitat de progressar i d’avançar “cap a la independència”, per acabar assenyalant que és hora que Catalunya surti del bloqueig mental, emocional i polític que domina el país.
En la segona de les declaracions –fetes i publicades fa una setmana en aquestes mateixes pàgines–, Joan Mena, portaveu dels Comuns al Parlament de Catalunya i candidat a l’alcaldia de Sabadell, deia que costava d’entendre “que hi hagi polítics que dediquin més temps a criticar l’adversari que a construir un futur. No es poden tenir comportaments sectaris… Hem passat per una etapa molt complicada, per corrupció, per una pandèmia, per una crisi injusta per la guerra d’Ucraïna”. I afegia que “a la gent no li interessen les relacions entre els partits. El que interessa a la gent és que oferim solucions. A Sabadell hem de parlar de Sabadell i dels sabadellencs. Hem de generar oportunitats per a tothom. Si posem la ciutat al davant, ens entendrem”.
Finalment, la reflexió és del veterà dirigent socialista Raimon Obiols, que a l’epíleg del seu darrer llibre, El temps esquerp, escriu que “en temps de crisis profundes, quan no es veuen alternatives a l’horitzó, creixen simultàniament tres fenòmens contradictoris i combinats: les inhibicions individualistes i escèptiques, els moviments de protesta indignada i els anhels de restauració. Són tres respostes que no ofereixen solucions”, i conclou que “les solucions només poden venir de les bones polítiques”.
Des de la proximitat o des de la distància ideològica que hom pugui tenir envers qualsevol d’aquests tres protagonistes –o potser també dels tres–, ningú no pot negar que els discursos d’Antich i de Mena contenen una encertada crítica a la manera d’entendre i de fer política. Les d’Antich, perquè tot i que allò que ell òbviament pretén és dibuixar el moment en el qual l’independentisme es troba, per extensió descriu uns dies en què bons i dolents –o dolents i bons, segons la mirada esbiaixada de cadascú– dediquen més temps a retreure’s comportaments que no pas a esforçar-se per escoltar els arguments de l’adversari i formular propostes per avançar. Per la seva banda, les paraules de Mena, prenyades de la sensatesa que habitualment projecta en les seves intervencions públiques, contenen una alenada d’aire fresc en apostar per un estil de pràctica política que, també a Sabadell, fa massa temps que es troba a faltar.
I què dir de les reflexions de Raimon Obiols reivindicant l’activitat política a través de dotze apunts a tall d’exercici d’indagació sobre el perquè del present. Dotze apunts escrits des de la distància que a l’autor li proporciona haver-se allunyat de l’acció política després de més de quatre dècades d’haver-ne estat un dels seus protagonistes.
