[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]
Un dia, quan era president de la comissió de comunicació de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), va contactar amb mi la directora d’organització d’una empresa de l’Ibex-35, vam quedar aprofitant una reunió del Consejo de Universidades per trobar-nos al seu despatx, a la vegada que m’ensenyava l’edifici corporatiu de l’empresa.
La conversa va ser fluida i subtil, les persones que em coneixen saben que quan la pregunta ho requereix, em prenc uns dies per respondre, cosa que va donar lloc a un bon intercanvi d’opinions.
En un moment determinat, li vaig demanar que em digués quina era la seva funció dins de l’empresa, la seva resposta va ser ràpida: ”Evitar que creixi l’heura de la burocràcia supèrflua”. Em va sorprendre la rapidesa de la seva resposta, i continua, “el pitjor mal que poden patir les organitzacions són les persones productives que desenvolupen tasques ineficients o que no aporten valor”.
La seva sorpresa va ser gran en veure la meva cara, i em va posar un exemple: “Deixa una persona, responsable i productiva, en un despatx, sola sense res a fer, a l’any quan tornis et donarà un dossier de més de cinc-centes pàgines, en què explica detalladament el seu l’entorn i et demanarà un parell de persones perquè l’ajudin a fer-lo més exhaustiu l’any vinent. Això és el que passa a totes les organitzacions, si hom no té cura d’elles, creixen heures que són molt boniques, improductives i que sols resten recursos”.
Vàrem comentar que un altre problema són les persones que no volen sortir de la seva zona de confort, la por innata provoca el refús al canvi, incrementant la ineficiència.
Si això passa a les empreses privades, què no passarà a les administracions públiques? On s’han sobreposat diferents capes per assentament al·luvial, en què ha crescut de forma espontània un conglomerat corrupte format d’esperit de cos, nepotisme, clientelisme, juntament amb una manca de capacitat per portar a terme les reformes necessàries perquè els ciutadans puguem gaudir d’unes administracions anticipatives i proactives, que atenguin adequadament les nostres demandes socials.
M’explicà un fenomen que s’havia donat a tot Espanya: “Arran de la crisi del 2008, varen caure el nombre de sol·licituds de permisos d’obres i d’activitats a tots els ajuntaments, però això no va fer disminuir el temps de tramitació, sinó que el va incrementar, va ser un fenomen general, fos quin fos el partit que governés, els informes tècnics es van tornar més minuciosos i exhaustius, els funcionaris havien de justificar el seu temps, tenien por a una reorganització i haver de sortir de la seva zona de confort”.
Entrem en un any electoral, el pròxim mes de maig tindrem eleccions municipals, sens dubte les més properes al ciutadà, demanem als nostres futurs electes que posin a la seva agenda la modernització de les administracions, començant per la local.
En aquest sentit, es queixaven en aquest diari, el passat 28 de maig, l’alcaldessa de Sabadell i, el 25 de juny, Jordi Soriano.
És moment d’arremangar-se i, com diu el títol del document elaborat per l’equip d’experts anomenat pel Govern de Catalunya, fer un reset.
Vull deixar-ho clar: Catalunya i Espanya tenen una ràtio de funcionaris similar, i inclús inferior a la majoria de països europeus, el que cal és disposar d’un funcionariat més ben distribuït i organitzat i, com no, trencar aquesta cotilla que empresona la ciutadania i la mateixa administració.
Amb aquestes reflexions, us desitjo unes bones i reparadores vacances.
