[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Imagini’s, benvolgut lector, que decideix treure’s la roba en un espai públic, i es deixa fotografiar i gravar pels presents. No pretengui ja mai més controlar el destí d’aquelles imatges, que seran processades i compartides al gran germà núvol, i que un dia li poden tornar com un bumerang quan ja creia que tothom les havia oblidat.
Escriure una opinió públicament, sigui un article en un gran diari o una piulada al Twitter, és força semblant i sovint no ho tenim present. Entri a les xarxes socials i comprovarà el que li dic.
Jo ara puc escriure que els serveis bàsics no es poden tractar al lliure mercat de la mateixa manera que un bé de luxe perquè tenen al consumidor captiu i, per tant, no té sentit parlar de valor de mercat ni d’excedent del client, i en conseqüència l’acció correcta que calia que fes el govern fa dues setmanes no era rebaixar els impostos a la llum, sinó fixar un topall als beneficis de les empreses que produeixen i comercialitzen els serveis bàsics, conjuntament amb un sistema de sancions si això suposava una rebaixa de la qualitat dels serveis prestats. Bé, de fet, la solució correcta seria nacionalitzar aquests serveis, però això ho deixem per a un govern d’esquerres de debò.
Això ho he escrit perquè ho crec. I no sé si demà algú em posarà aquest comentari al damunt de la taula (o al davant dels nassos) i em titllarà de comunista, subversiu o altres apel·latius similars, que a mi m’afalaguen, però que estaran dits en un context que serà negatiu i que potser em deixaran fora d’un procés de selecció per a un lloc de treball.
I tota aquesta llarga introducció em porta aquí: imagini’s, benvolgut lector –reconec que avui l’estic fent treballar–, que vostè té una empresa i fa un procés de selecció. I que un dels candidats té plantejaments polítics, religiosos o d’altra mena absolutament contraris als seus. Posem que ho ha vist al Twitter. Posem que vostè és un furibund nacionalista espanyol i el candidat és un contumaç independentista català. O al revés. I que, per arrodonir-ho, professionalment aquest és el millor candidat amb molta diferència. L’agafaria per treballar a la seva empresa o preferiria el segon candidat, molt menys preparat?
Ja fa molts anys vaig tenir un gerent madrileny, de múltiples cognoms embastats amb guionets i que lluïa la bandera d’Espanya a la corretja del rellotge. A primer cop d’ull, ell m’hauria llançat sense dubtar-ho al fossar dels lleons. I jo l’hauria convidat a una amanida de cicuta amb salsa d’amanita. Però vàrem congeniar i crec que amb el nostre treball conjunt vàrem endarrerir un temps la mort anunciada i irremeiable de l’empresa on coincidírem.
El secret consistia a assumir tots dos que no ens enfadaríem per més grossa que la diguéssim, i per part meva no oblidar mai que era ell el gerent. Quan viatjàvem per visitar, per exemple, una empresa que fabricava tovalloletes d’higiene íntima, ell s’enduia el llibre d’història d’Espanya més caspós que trobava a casa seva, i jo un autor català, com ara Mercè Rodoreda. A les esperes als aeroports, em titllava la Rodoreda de provinciana com tota la literatura catalana i jo li parlava dels ridículs d’Espanya en tots els episodis històrics dels últims cinc-cents anys. Al capdavall, cap dels dos tenia raó i era això el que teníem més clar. Això i que mai no ens convenceríem l’un a l’altre.
Imagini’s, benvolgut lector, que un dia tots fóssim conscients que ningú no posseeix la veritat ni la raó absolutes i que no ens costés gens reconèixer-ho davant dels altres, dels nostres amics i dels nostres enemics. Ho deixo aquí, que ara sí que l’estic fent treballar massa.
