Quin és el paper que pot arribar a jugar l’urbanisme en una ciutat com Sabadell? Tres experts en la matèria –Josep Maria Carrera, Teresa Mira i Manel Larrosa–, convidats per Sabadell Cercle d’Entitats, en el marc de la darrera taula rodona de primavera-estiu del cicle de debats de ciutat, van compartir la seva diagnosi sobre la ciutat i com, a través de l’urbanisme, es pot transformar Sabadell. L’acte va estar moderat per l’ambientòleg Manel Cunill
Segons Carrera, coordinador del Pla territorial metropolità, la pèrdua progressiva d’activitat econòmica, principalment, de la indústria tèxtil, a la dècada dels noranta, ha fet que Sabadell hagi perdut pistonada respecte, per exemple, Barcelona: “El canvi que s’ha produït en aquests 20 anys ha estat brutal. Sabadell i Terrassa tenen més població que activitat econòmica, per tant, s’han convertit en ciutats dormitori”, va detallar. Per mirar de revertir aquesta tendència va recomanar “actuar de manera urgent” en la construcció d’habitatges socials i generar més activitat econòmica: “L’edat d’emancipació dels joves l’any 2007, amb menys de trenta anys estava al 32%. Ara està al 16%”.
D’altra banda, i en l’aspecte de la mobilitat, va defensar la importància de tenir una bona “malla ferroviària” amb una línia que unís Sabadell i Terrassa amb Granollers, sense la necessitat de passar per Barcelona: “En aquests darrers dotze anys no hem avançat gaire. Estem anant cap al model estàndard, i no com a un sistema multimodal. Hi ha un nucli principal de treball i al voltant ciutats dormitori. Sabadell ho pot fer diferent”.
Per la seva part Teresa Mira va defensar un urbanisme que tingui present l’ecologisme i el canvi climàtic que estem vivint, on l’anella verda –Parc Agrari i riu Ripoll– guanyin protagonisme: “Tot allò que fem en els sistemes urbans té efectes al territori. Tot està interrelacionat”.
Regionalitzar Catalunya
El sabadellenc i exregidor d’urbanisme Manel Larrosa va defensar la importància de l’urbanisme com a “eina local, municipal, i no territorial”. Però perquè realment pugui adquirir aquesta rellevància com a eix transformador, Larrosa va assegurar que calen “estratègies i activisme”, amb grans dosis d’iniciativa per part del món polític.
Que Sabadell s’ha convertit en una ciutat dormitori és una realitat, tal com va recordar Larrosa. Una tendència irreversible, però que necessita un aturador, amb una clara aposta per l’activitat econòmica, amb el polígon sud-oest com a opció: “Aquí es pot transformar un polígon clàssic amb un eixample, amb illes enormes, i ben connectat amb la xarxa ferroviària –Sabadell Sud i Can Feu-Gràcia–. Aquí hi caben uns quants milers de llocs de treball”, va defensar.
Seguint la idea que l’urbanisme és una eina local, però que calen grans dosis d’iniciativa i activisme, Larrosa també es va preguntar per què dos espais, com el Ripoll i el Taulí, no augmenten la seva capacitat per generar activitat: “A la cornisa Est del Ripoll no hi passa res. Hem d’integrar Can Roqueta, i tot allò que tinguem hem de ser intel·ligents per transformar-ho”. En la mateixa línia, i sobre el centre hospitalari, va afirmar amb rotunditat que “si no creem sòl al voltant del Taulí, ens morirem de sentiment. Tenim la caserna i una fàbrica. Si no fem un esforç utòpic de duplicar el Taulí, no anirem enlloc”, va afirmar amb rotunditat.
D’altra banda, Larrosa també va defensar que en polítiques d’habitatge –fomentar l’emancipació del jovent– també hi ha camp a recórrer, però sempre amb la “voluntat” de posar-hi remei. En l’aspecte de mobilitat, va recalcar la importància de recuperar el transport públic, en comentar que “als anys noranta els autobusos tenien 14 milions d’usuaris. Ara estem a 10 milions. El transport públic ha de ser una ànima de la ciutat i no un autobús que bàsicament transporta gent gran i públic femení”. Davant d’aquest escenari “fotut”, el sabadellenc va exigir que Catalunya necessita “regionalització i governs democràtics” per revertir aquesta situació: “Els Vallesos tenen 1.300.000 habitants, un 17% de la població de Catalunya. Cada corona té menys drets, menys reconeixements. A Barcelona els costa molt pensar més enllà del Besòs i de Montjuïc”.
