[Per Ferran Ruz, secretari nacional d’Ecologisme del Jovent Republicà]
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, entenem per patrimoni el conjunt de béns que una persona –o, en el cas que ens ocupa, una societat– hereta dels seus ascendents. De patrimoni, però, n’hi ha de molts tipus: cultural, immaterial, arquitectònic, natural… A Sabadell, malgrat que de vegades cadascú va per ell, aquest conjunt de diferents valors patrimonials és el que acaba conformant la nostra identitat i la imatge que projectem a la resta de catalans. Aquí, de patrimoni, n’hem perdut en tots els àmbits: vam ensorrar el Pedregar, l’Euterpe i un bon grapat de masies; vam talar el bosc de Can Feu i soterrar la Riereta, i la fervor de la vida moderna va fer que perdéssim algunes tradicions que, per sort, hem anat recuperant.
Durant les darreres dècades, els sabadellencs ens hem preocupat per intentar recuperar allò que hem perdut i instar les institucions a conservar tot allò que encara ens queda. D’entre totes aquestes iniciatives, per impacte social i imatge de ciutat, m’agradaria destacar la tasca de l’ADENC amb el projecte Fes reviure el Ripoll. Tot i que els més joves no ho recordem, a finals del segle XX, el Ripoll era una claveguera a cel obert. Un espai postindustrial, profundament degradat i amb els seus valors naturals molt minvats. L’esforç de la societat civil i les institucions va permetre recuperar aquesta peça del patrimoni sabadellenc perquè les noves generacions de ceballuts en poguéssim gaudir i féssim del riu una peça clau de les nostres vides. Malgrat tot, l’actual govern de la ciutat sembla que ha oblidat els esforços ingents que tants sabadellencs i vallesans hem fet per recuperar el que és nostre, i vol tornar a esprémer el riu i treure’n rèdit econòmic.
Una piscina d’onades per aquí (SurfCity), uns quants restaurants per allà, un aparcament per poder-hi anar en vehicle privat, una carretera que ho enllaci tot, i, com a cirereta, un Quart Cinturó a tocar del torrent de Colobrers i del bosc de Can Deu. Tot plegat, una mercantilització i privatització de l’espai públic per part del govern del PSC que denota una profunda manca d’autoestima. En lloc de promoure iniciatives pròpies i de ciutat per reivindicar el nostre rodal, ens el venem al primer postor amb el greu risc que heretem un patrimoni gens volgut per ningú: un projecte faraònic que pot deixar una despesa enorme a l’Ajuntament i una extensa superfície de ciment sense cap mena d’ús. Tot plegat representa un impacte i un risc massa elevats per a una pràctica sense arrelament a la ciutat, massa costosa per a la majoria de butxaques sabadellenques i portada a terme per un promotor privat que
–no en tingueu cap dubte– deixarà la ciutat a l’estacada si venen mal dades i aquest projecte especulatiu no surt com ell preveia.
Quan el patrimoni és col·lectiu, cal tenir clar que nosaltres, com a ciutadans d’avui dia, només l’heretem en condició de cessió temporal. En cap cas tenim el dret de destruir-lo, ans al contrari, tenim l’obligació de conservar-lo i, si escau, millorar-lo per a les generacions que vindran. Després de molts esforços, tenim un Ripoll que no és el que voldríem, però d’una qualitat prou bona: representa un valuós espai de transició entre el rodal i la ciutat. Lleure, biodiversitat, agricultura i indústria hi poden tenir cabuda, però des de l’equilibri i tenint sempre en compte que aquest espai no és ni un solar, ni un polígon, ni un parc urbà, sinó un espai natural. Tant és així que aquesta setmana l’ADENC ens ha donat la boníssima notícia que, per primer cop, s’hi han pogut captar imatges de llúdrigues! Valorem aquest immens patrimoni, únic a tota la regió metropolitana; sentim-nos-en orgullosos i no venem el nostre terme al primer que passi. Fem-ho per nosaltres i pel sabadellenquisme, però, també, pel deure que tenim envers tots els sabadellencs que vindran.
