Tenors. Ezequiel Casamada, Pedro Calavia, Albert Mora, tenors. Adrià Aguilera, piano. ToniSans, direcció escènica. Amfiteatre de l’Espai Cultura de Sabadell // 5-7-22.
El XXIIè Festival Internacional de Música de Sabadell, organitzat per Joventuts Musicals, tancava el seu calendari de propostes d’enguany amb la reposició modificada de la paròdia Tenors, que l’estiu de 2018 ja van oferir en aquest mateix escenari. La funció també estava inclosa en el programa del Fresc Festival.
Ideat per Toni Sans a la direcció escènica, la Companyia Illuminati representava aquest espectacle que juga amb els tics, inseguretats, picabaralles, divismes i altres estereotípies del món operístic, a partir de la desconstrucció del mític recital protagonitzat per Plàcido Domingo, Josep Carreras i Luciano Pavarotti a principis dels 90. Uns concerts que van suposar un èxit esclatant i mediàtic del format de la gala lírica, del qual se n’han fet moltes adaptacions i que va vendre milions de còpies en vídeo.
Si en l’anterior edició els perfils dels tres tenors divergien mostrant personalitats i vocalitats més diferenciades, en aquesta s’han reformulat algunes escenes mantenint un bon ritme teatral i jugant ocasionalment amb l’atrezzo, com en la surrealista escalada acumulativa en què deriva l’ Aserejé. I és que més enllà de napolitanes com Funiculì funiculà de Denza, àries com E lucevan le stelle de Tosca de Puccini i La donna è mobile del Rigoletto verdià , o romances de sarsuela No puede ser de La tabernera del puerto de Sorozábal, també hi havia incursió en repertoris pop, de ranxeres i temes broadwayrians en un llarg tram final. Enginyosament, va saber discórrer per un cinematisme que ubica el gag o els personatges dins el següent gag. Cal remarcar la coordinació de les llums i el moviment escènic amb què s’interromp Mattinata de Leoncavallo i deriva a Delilah com a punt d’inflexió.
I és que aquesta divertida i amena bufonada del teatre des del teatre és un running gag continu, innegablement eficaç, on la puresa canora queda en pla secundari. L’excusa és la música i el cant, però no l’objectiu: no cerca el lluïment i fruïció de la veu per si mateixa i no importa que cap peça s’escolti íntegrament perquè sap distreure, utilitzar el contrasentit i la descontextualització amb la sorpresa i la distorsió com a eines d’un xou modest i ben pensat, influït pel gag televisiu i l’herència de mestres dels dibuixos animats i l’slapstick com Chuck Jones i Tex Avery, alhora que també d’El Tricicle. La follia egòlatra en què es converteix Amigos para siempre, encetada com a rèplica entre les tres veus (Ezequiel Casamada, Pedro Calavia i Albert Mora) cada vegada en un to més agut arribant al paroxisme, rebla el clau de l’absurditat provocant un riure contagiós d’aquesta progressiva escalada hiperbòlica d’esbojarrament.
Un altre dels encerts del muntatge és l’hàbil interactuació del pianista acompanyant, Adrià Aguilera. Sens dubte, és una proposta idònia per a teatres petits o espais oberts de mides reduïdes, el savoir fair de la qual reivindica l’humor des de la música, dessacralitza l’estereotip del concert culte i entusiasma al públic, mentre aquest es recrea en melodies ben familiars de la lírica.
