[Per Joan Reixach, emprenedor]
L’altre dia, xafardejant les xarxes socials, vaig veure com un prestigiós professional de la ciutat estava a Suècia per veure en directe Pearl Jam, aquests nord-americans són uns dels més reconeguts grups musical de l’anomenat estil grunge. En aquell moment, em va venir a la memòria una de les millors hores de la meva vida, musicalment parlant. Va ser un dia a principis del 1992 que, acabat d’aterrar a Granada, just amb temps per llogar un cotxe i anar a veure un distribuïdor de software que tenia a Jaén, vaig comprar el compact disc Nevermind, de Nirvana. El vaig escoltar per primera vegada durant aquell trajecte, em va impressionar aquell so brut i directe, quin magnífic àlbum, totes les cançons eren bones. Em va semblar una barreja del punk dels setanta i els vuitanta amb una certa flaire hippie dels seixanta, això sí, sense les pretensions estilístiques ni dels uns ni dels altres, tot més indefinit i amb un punt d’estoïcisme sonor.
Escolto i m’agrada tota mena de música, ara bé, penso que grups com Soundgarden, Nirvana, Pearl Jam, The Breeders, Juliana Hatfield i potser altres amb estils diferents com The Smashing Pumpkins, The Cure, els inicis de Lenny Kravitz o Los Planetas, per dir-ne algun d’aquí a prop, van marcar la música alternativa dels vuitanta i noranta, és clar, fora de les habituals radiofórmules comercials, de la MTV i dels productes d’entreteniment de la indústria de sempre. Possiblement, van ser els músics que millor van encaixar amb la Generació X, aquelles persones que vam néixer més o menys entre els anys 1963 i 1980.
I aquí ho enllaço amb alguns escriptors i llibres representatius d’aquell temps, com Bret Easton Ellis, que va triomfar amb el seu American psycho, novel·la angoixant sobre un psicòpata assassí en què aprofita per retratar les modes i mals hàbits dels anomenats yuppies dels 90, Elizabeth Wurtzel amb el conegut Nación Prozac, Irvine Welsh, autor de Trainspotting, força real en aquella època, però molt fora de la mitjana social, i per a mi el millor escriptor de l’època és Douglas Coupland, que amb llibres com Microserfs, Polaroids i amb Generació X va dibuixar a la perfecció una època, amb la tecnologia del moment i les maneres de veure la vida del col·lectiu humà jove que va passar del món analògic al digital, i en què encara deixava entreveure millor com seria el futur amb les tecnologies a les nostres vides, la precarietat laboral per a una gran majoria i les relacions interpersonals cada vegada més diverses.
Trenta anys després, tinc clar que aquella generació vam ser lliures de moltes coses, especialment d’alguns riscos que la tecnologia ens ha portat. Possiblement, vam ser els últims a tenir cert temps per madurar de forma anònima i per pensar de forma pausada.
Aquesta mateixa setmana llegia en aquest diari una notícia preocupant sobre la salut emocional dels joves, i de seguida em van venir al cap les xarxes socials actuals, les que gairebé preveia Coupland, i les que segurament dificulten a una persona jove entendre la realitat. Unes són un niu de catàstrofes i males intencions i les altres estan plenes de llocs idíl·lics, cossos perfectes i egocentrismes en dosis altes. Tot plegat, força fictici per a la majoria de la població.
Nota: per saber una mica què passava a Sabadell musical aquella època recomano llegir Ricard Oliva Frago amb la seva publicació Soroll de fàbrica – La música alter-Nativa a Sabadell, una altra versió dels fets, del blog Quadern de les idees de la Fundació Ars.
