[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Fa pràcticament trenta anys (per a ser justos, els faria el pròxim mes d’octubre) que vaig acceptar la invitació que el llavors director del Diari de Sabadell, Ramon Rodríguez Zorrilla, em va fer. Volia que escrivís una col·laboració setmanal. Ho havia intentat en altres ocasions, però jo m’hi havia resistit fins llavors. Davant, però, la seva insistència, finalment vaig acceptar el compromís que després havia de renovar amb Josep Mercadé quan el substituí en la direcció. Tan bon punt la capçalera canvià de mans i es va encetar l’actual etapa del Diari –que desitjo prolífica–, el seu director, Albert Solé, em demanà que continués amb les meves col·laboracions que, això sí, a partir d’aquell moment passarien a una periodicitat mensual. El temps, amics, passa volant, i com es diu en l’Eclesiastès o Llibre del Pensador de l’Antic Testament, “sota el cel, per a tot hi ha un moment oportú i un temps per a cada cosa. (…) Temps de callar i temps de parlar”. Així és que coincidint amb l’inici del període de vacances, he decidit que el meu temps de parlar –d’escriure– des d’aquestes pàgines tocava la seva fi i que era temps de callar.
Ho sabem prou bé. No és fàcil acomiadar-se. No és fàcil acomiadar-se de ningú després de trenta anys de relació. No és gens fàcil tampoc acomiadar-se de les persones, dels lectors, que m’han seguit en algun moment durant les darreres tres dècades, algunes de les quals dissortadament ja no són entre nosaltres i de les quals he de reconèixer que em sento en gran part deutor. De totes elles i de tots ells, no en dubteu gens ni mica, n’he après i n’he après molt. N’he après amb les trobades personals que en alguns casos hem mantingut, amb els missatges i els comentaris que amb altres ens hem anat intercanviant. I, per què negar-ho, n’he après de les crítiques, que com diuen els gallecs quant a les meigas, “de haberlas haylas”, ja que sempre les he considerat fetes a “fi de bé”. Sapigueu, en qualsevol cas, que en tot moment he intentat que elogis (a voltes interessats) i crítiques (a voltes desmesurades) acabessin per condicionar, en un sentit o en un altre, el meu treball de persona que es limita a dir la seva sobre allò que veu i com ho veu. I això des del ple convenciment que la raó no ens pertany del tot i que del respecte i del contrast d’idees solament se’n poden derivar oportunitats.
“Un temps per a cada cosa” i és ara just quan em disposo a posar el punt final a aquesta peça que estic escrivint, que m’envairà una certa melangia pel fet que, alhora, estaré tancant una altra carpeta de les que han format part de la meva vida professional. Serà, en qualsevol cas, el mateix sentiment de melangia que m’ha envaït cada vegada que n’he tancat una.
Escrivia a la primera col·laboració d’ara fa 30 anys que el lector del diari trobaria “cada setmana, en aquestes mateixes pàgines, una col·laboració que –ves quina presumpció la meva!– voldria que gaudís ben aviat de la confiança dels lectors que tinguin la paciència i la bondat de seguir-les i de llegir-les. No vull enganyar ningú i, avançant la resposta a la lícita i lògica pregunta que us podeu fer, adverteixo que no sé exactament sobre què versarà el contingut setmanal de les ratlles que m’he compromès a escriure. L’actualitat i les circumstàncies de cada moment seran les que l’aniran definint i configurant”. I així ha estat des de llavors i fins avui mateix. De l’èxit o del fracàs d’haver-ho aconseguit no soc jo qui n’ha de parlar.
Tanmateix, aquella primera col·laboració acabava d’aquesta manera: “Ens trobem a les portes d’un decisiu 1993 a partir del qual l’Europa Unida ens serà una mica més propera. No en va, a partir de l’inici de l’any nou, tindran plena vigència els acords de l’Acta Única (lliure circulació de ciutadans i de mercaderies en l’àmbit dels països comunitaris), pas primer en el camí que ens ha d’elevar a la categoria de ciutadans partícips i solidaris d’un nou àmbit geogràfic i cultural de referència comú per a tots aquells que vivim i treballem en els dotze països que avui formen la CE i als que ben aviat hauran d’unir-se altres països”. Déu-n’hi-do com han canviat les coses i Déu-n’hi-do com també ho han fet bona part dels somnis i de les il·lusions col·lectives que fa tres dècades atresoràvem i que avui malauradament s’han esvaït. Però així s’escriu la història de la humanitat. La nostra història. La personal i la col·lectiva.
Gràcies, amics, i fins aviat!
