[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Aquests dies he estat mirant les notícies molt però que molt preocupat. L’incendi del Pont de Vilomara m’ha tingut el cor encongit. La informació ha tingut poc detall. Pel que sembla hi hagut diversos punts inicials, potser per això el govern ha dit que el foc no té causes naturals. Entenc que davant d’un foc d’aquestes característiques, la preocupació ha de ser en primer lloc que ningú prengui mal i en segon lloc que els habitatges no cremin. Aquí hi ha un interrogant i és saber si hi havia el perímetre i les mesures de seguretat a les urbanitzacions com marquen les lleis. Però hi ha un tercer que per a mi té una dimensió molt més gran del que han reflectit els mitjans de comunicació i és el perill per la serra de l’Obac i més enllà tot el parc natural de Sant Llorenç.
Un dels focus ha amenaçat Vallhonesta. A la vall de Vallhonesta hi ha una ermita romànica extraordinària: Sant Pere de Vallhonesta de la que destaca una espadanya sensacional i l’antic hostal del camí ral Sant Jaume de Vallhonesta. Per aquella zona actuava el mític bandoler Capablanca. El problema és que si aquest foc o el de la carretera que va a Rocafort saltava podria afectar a tota la Serra de l’Obac. De fet ha afectat el camí de les Tines que és impressionant, que estan molt ben restaurades i que està a molt poca distància d’on era el foc i de la masia del Flequer i tota la zona del camí del maquis fins a Casassaies. Eren masies amb masovers de la CNT on s’estaven de passada cap a Barcelona o la frontera francesa els mítics Ramon Vila o Marcel·lí Massana. Però un cop el foc situat allí, és a dir saltant el camí Ral, hagués estat impossible salvar res de la Serra de l’Obac, un dels territoris menys coneguts, però més interessants del Parc. Estava en perill la zona de la Font de la Pola, del Paller de tot l’any, Castellsapera, l’Hospital de Sang, l’Alzina del Vent i un llarg etcètera.
Si el foc hagués passat, doncs, la línia del camí Ral, hagués estat molt difícil que la petita carretera del coll de les Estenalles hagués estat suficient per fer de tallafoc, pel que en realitat estava en joc tot el Parc Natural.
Els que ja tenim una determinada edat sabem que un bosc es pot regenerar, però amb tants anys que ja no ho veuríem. D’aquí el meu neguit. Esperem que només hagi estat un ensurt ja que un dels granes tresors que té Sabadell, i per extensió tot el Vallès, és l’existència d’un enorme parc natural que ha impedit que la conurbació urbana s’estengués més. Només cal veure el Vallès des del Tibidabo o des del Monestir de Sant Llorenç per adonar-se que és ja un contínuum urbà. És a dir, una autèntica barbaritat.
Tenir a vint minuts en cotxe un espai natural com aquest no té preu, per una banda per la quantitat de verd que assegura un aire net que es contraposa a la contaminació de la urbs i per altra banda la possibilitat d’arribar amb pocs minuts en un espai de natura brutal per fer excursions i omplir l’ànima.
