[Per Ricard Mas, historiador de l’art]
L’estiu de l’any 1980, una colla de pòtols-dandi, encapçalada pel poeta i traficant d’idees Vicenç Altaió, va visitar la majoria de les fàbriques tèxtils de Sabadell amb una demanda força extravagant: volien uns metres de tela per fer un poemari-mostrari.
Prou feina tenien amb la reconversió industrial i les incerteses de la transició política, per atendre aquells melenes barbuts, suats i higiènicament poc cultivats. Però vet aquí que disset –disset!– van dir que sí. I el novembre del 1980 apareixia el número 12 de la revista Èczema, titulat Sabadell vesteix la poesia: disset poemes, cadascun sobre un cartró de mostrari, tinta color argent, trosset de tela corresponent, i a sota el logotip de l’empresa fabricant i col·laboradora.
Avui he mirat el web www.todocolección.net i he trobat en oferta 20 números –alguns de repetits, hi falten els més interessants i delicats–, a un preu mitjà de 40 euros la unitat. A l’únic exemplar de Sabadell vesteix la poesia li manquen moltes mostres de teixit, que es devien desencolar.
Potser algú recorda que l’estiu del 2002, convidat per la directora del M.A.S. –Engràcia Torrella– vaig comissariar una exposició dedicada a aquesta sorprenent revista, precursora de la postmodernitat. A la fitxa corresponent, més o menys, hi deia que de les disset empreses tèxtils que s’havien prestat a col·laborar amb Èczema, tan sols en sobrevivien quatre. Aquests dies de calor m’he entretingut… ara tan sols en queda mitja: United Weavers/Artextil, que ja no és propietària del seu emblemàtic edifici.
Per contra, això d’Internet és la pera, a Sabadell hi ha més clubs de striptease que no pas fàbriques tèxtils. La indústria de la pell humana depilada ha guanyat a la de la llana!
Però no és per aquí per on volia anar. Fixeu-vos-hi: quan apareix aquest número d’Èczema (tornem-hi amb la pell!), tot just feia sis mesos de la inauguració oficial del Museu d’Art de Sabadell! I és que hi ha un patró: mentre s’enfonsen indústries com el tèxtil i el metall, fonaments econòmics de Catalunya, treu el cap –gràcies als ajuntaments democràtics i a l’estat autonòmic– la indústria cultural oficial.
Això es tradueix en dues coses. Primera: la immensa majoria dels nous equipaments culturals –museus, biblioteques, sales d’exposicions, hotels d’associacions– ocupen espais relacionats amb el tèxtil, com la Casa Turull o més endavant el Vapor Badia a Sabadell. I arreu: Tecla Sala a l’Hospitalet, Palau Robert, Fabra i Coats, La Escocesa a Barcelona, Nau Gaudí a Mataró, MNACTEC a Terrassa.
Segona: la gent que feia cultura com a sinònim d’activisme, els que feien mecenatge, etc., ara demanen subvencions. Fer cultura ja no és gratis. Culpa de la inexistència d’una llei de mecenatge? Cansament de la societat civil? Decadència? Qui sap.
Farrés, preveient el desastre, es va treure de la màniga el Silicon Vallès, un Silicon Valley a Can Roqueta, amb l’al·licient de dues empreses aleshores punteres: el Centre de Càlcul de Sabadell i Logic Control. Els de Hewlett-Packard s’ho van estar mirant… però el camp de golf els quedava lluny. El CCS (fundat el 63) i LC (1971) han estat absorbits per multinacionals i són irrellevants.
Vist el panorama, a Sabadell només li queden dues sortides: proclamar-se la primera ciutat 100% nudista del món, o cremar-la sencera i cobrar l’assegurança (tenim assegurança, oi?). Bon estiu!
