[Per Josep Gisbert, periodista]
“Quan era petit, deia que si de gran tenia diners, compraria el Sabadell. Ara el Sabadell està en venda i el que em sap greu és no poder-lo comprar!”. No tinc per costum escriure en primera persona i molt menys citar-me a mi mateix. Però aquesta vegada faré una excepció, perquè la meva història amb el Centre d’Esports Sabadell és una història molt personal (la cita és un tuit del dia que Esteve Calzada va anunciar, amb molt bones paraules, que el club estava a disposició de qui el volgués comprar).
El meu ús de raó en el món del futbol comença amb un “¡gooooool en la Creu Alta!” un diumenge a la tarda, al costat del transistor amb què el meu pare escoltava Carrusel Deportivo, de la Cadena Ser. Tenia set anys, era l’any 1965, i el Sabadell era… a Primera Divisió! Hi acabava de pujar la temporada anterior. El primer coneixement que tinc del futbol és, doncs, amb el Sabadell a Primera Divisió i, per tant, per a mi el normal era que el Sabadell fos a Primera Divisió. Imagineu quins són els meus sentiments amb tot el que ha passat en aquests gairebé seixanta anys!
Molts diumenges anàvem al camp, encara a la Vella Creu Alta –custodiada per un dels grans precursors de Jordi Bransuela, Mariano Bendicho, que vivia allà mateix–, amb el meu pare, el meu tiet, el meu cosí… A la sortida dels partits, algunes vegades fèiem un volt pel centre de Sabadell, i un dia vam veure Sertucha assegut a La Lionesa, granja desapareguda fa temps. Li vam demanar un autògraf i ens el va signar a la cara del darrere d’una entrada de cinema, que no recordo d’on va sortir ni tampoc què se’n va fer. Però el sol fet de tenir un jugador com Sertucha a dos pams del nas era tot un esdeveniment per a un nen com jo. Em sabia de memòria una de les alineacions de l’època, i encara la recordo: Martínez; Isidro, Sertucha, Casado; Marañón, Torrent; Vall, Palau, Seminario, Vidal i Camps. Vaig poder viure de primera mà aquelles set temporades seguides a Primera Divisió, que vist amb la perspectiva del temps van ser tot un luxe. Ja a la Nova Creu Alta, el 1972 va arribar, però, el descens a Segona.
De llavors ençà, hi ha hagut molts alts i baixos –més baixos que alts–, però mai no he deixat de ser del Sabadell. De més a prop o de més lluny, sempre l’he seguit i el continuo seguint. Entre el 1976 i el 1982 vaig tenir l’oportunitat, per qüestions de feina –començava a fer de periodista al Diari de Sabadell i el redactor en cap d’Esports, el recordat Joaquim Fité, m’hi va introduir–, de conèixer el club per dins. Va ser l’època del Valldeperas president, del Martínez entrenador, de molts jugadors inoblidables (de Fernández a Lino), d’anar amb l’autocar de l’equip a un amistós de pretemporada a Lleida, del Garzón que a la tornada m’acompanyava a casa amb cotxe, de l’ascens de Tercera a Segona evitant la Segona B que es creava llavors, de la celebració del 75è aniversari de l’entitat… I el 1987 vaig ser en aquell camp atapeït, a Primera Divisió altra vegada, per la injusta repetició del partit contra l’Osasuna.
El doble descens –esportiu i administratiu– del 1993 va deixar el club noquejat. Amb prou feines l’alegria de dos ascensos a Segona B –el 1994 i el 2007– després d’haver caigut a Tercera i el retorn a Segona el 2011 van compensar els molts mals moments viscuts. Però la joia va durar poc. El 2015 el Sabadell tornava a caure al pou i, el que és pitjor, el 2016 llançava un SOS agònic: s’estava ofegant. La miraculosa arribada d’Esteve Calzada el 2017 va permetre redreçar el rumb. Amb el club endreçat i sanejat econòmicament i socialment com no ho havia estat mai, el repte és ara que d’una vegada esportivament les coses també surtin bé.
Perquè jo, com molts, no vull que aquests 120 anys d’història que es compleixen el 2023, que en bona part formen part de la meva vida, de la vida dels meus pares i els meus avis, de la vida de la meva família, i de la vida de la meva ciutat, es malbaratin com si res.
