[Per Carles Fité, periodista]
Llegia aquesta setmana, en aquestes mateixes pàgines, un meravellós article de l’estimat Josep Gisbert, que explicava la seva història amb el Sabadell i recordava aquells anys en què ell era petit i l’equip de la seva ciutat estava a Primera. Però no només això, sinó que a més ho feia lluitant per les primeres posicions i fins i tot va arribar a jugar a Europa classificant-se per a la Copa de Fires.
Eren altres temps, i els que ho van viure o ens ho han explicat somien que algun dia, per què no, el Sabadell pot tornar a ser allò que era. És veritat que el futbol ha canviat molt, i l’anomenat futbol modern depèn de molts més factors que no pas fa dècades, quan la unió d’un president com Ricardo Rossón i un entrenador com Pasieguito van fer viure les millors pàgines de la història d’aquest club. Però en aquella època, l’any 1965, el Sabadell va aconseguir l’ascens a Primera amb 3.000 socis i la primera temporada a l’elit del futbol espanyol va arribar als 5.000! Per cert, amb una quota mensual de 75 pessetes! Ara, gairebé 60 anys després, tot i estar a la tercera categoria estatal, el club està viu, amb els mateixos socis que quan va aconseguir un ascens històric.
Rossón, en la presa de possessió de president, va dir unes paraules que encara són vigents avui: “Ser soci del Sabadell no ha de representar un avantatge simplement d’abonat. Ser soci significa identificar-se amb el club i, en la mesura de les seves possibilitats, doblegar l’esquena amb el que es pugui”. I és així. Ser soci no és només per anar al camp. És perquè et sents part del club. Però és clar, el club també hi ha de posar de la seva part.
I segurament per necessitat i fruit de les circumstàncies, el Sabadell ha hagut d’activar aquell pla B que comentava a l’últim article, ara fa un mes. Però és que a alguns el pla B ens agradaria que sempre fos el pla A. Apostar per un equip jove, amb gent de casa, amb reforços que vinguin a marcar les diferències i sobretot liderats per un entrenador que conegui el club, que s’hi involucri i que entengui el pes de la història que hi ha al darrere. I si és com el d’ara, que hi ha jugat, llavors ja és meravellós.
Gabri Garcia és un gran encert. Compleix aquella mítica frase de gran professional i millor persona. Però de veritat. M’expliquen jugadors que va tenir l’any passat al Lleida que el club no va desaparèixer pel lideratge del seu entrenador. Gabri, que vivia a Andorra, era el primer a arribar a l’entrenament cada dia. Tot i no cobrar, tot i no tenir camp, ni directiva, ni vestidors. Era igual, Gabri va sostenir el Lleida ell sol i a sobre el va classificar per al play-off. Lideratge en estat pur. Per això la seva figura també està sent clau per confeccionar la plantilla d’aquest any a contratemps. També ajuda que el Sabadell sigui un club amb una credibilitat impecable, i això s’ha d’agrair a la feina que ha fet l’actual junta els darrers anys.
Els diners no ho són tot al futbol. Afortunadament! Si fos així, l’any passat hauríem pujat sobrats. Però això no va de qui paga més, sinó de qui fa millor les coses. De qui agafa la bona dinàmica. I m’agrada l’aire que es desprèn del Sabadell de la temporada 22-23. Jo ja he anat a buscar el meu carnet de soci, i em moro de ganes que arribi el 28 d’agost i seure al meu seient de sempre i animar el meu equip contra l’Amorebieta. Perquè al final d’aquesta temporada complirem 120 anys d’història, i ho farem amb orgull i amb el sentiment de pertinença que ens demanava l’enyorat Rossón.
