[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
El mes de cremar-ho tot ha estat, tradicionalment als Països Catalans, el mes de juny, amb el permís dels valencians i les seves falles de Sant Josep. També és cert que si un octubre de fa uns anys haguéssim cremat bous i esquelles, altrament ens hauria anat. Però els catalans som gent d’ordre: ni un paper a terra i els focs, per Sant Joan.
Juliol i agost són mesos de fer just al contrari, vigilar que no es cremi res; i passem el gruix de l’estiu amb un patiment no visible, però que és allí, com les aplicacions del mòbil que s’executen en un segon terme, que sembla que no hi són, però van fent la seva feina larvada, en el nostre cas sempre amb unes quantes neurones dedicades al rastreig de notícies de boscos cremant.
Les persones tenim diversos graus de patiment, segon la distància al foc i la vinculació que establim amb el territori afectat. Si el foc crema a Califòrnia, entre que allò és tan gran, queda tan lluny, i cada any hi tenen mil focs, ens afecta menys que si el foc és a Extremadura, a Portugal o a Castelló. Si el foc és a Catalunya, ja és una altra cosa. I si als vallesans quelcom ens uneix per damunt de totes les coses, és la por que se’ns cremi el parc de Sant Llorenç del Munt.
Contrasentit: tot i això, que ningú ens parli d’obrir una pista o un tallafoc dins del parc!
Aquest mes de juliol ha estat notícia l’incendi al Pont de Vilomara. Tant, tan a prop, que algunes hectàrees del parc varen quedar afectades. I de segur que molts vàreu recordar l’estiu de 2003, quan la Vall d’Horta, al cor del parc, cremà sencera.
A la tardor d’aquell mateix any, amb la meva filla Laia que llavors tenia 4 anys i la seva mare, vàrem decidir agafar les glans de roure que havíem fet germinar a casa durant la primavera i plantar-les en algun racó, amb la molt noble missió de contribuir d’alguna manera a la reforestació del bosc.
No sé si us he explicat mai que jo sempre aparco el cotxe només on està permès. No pas per una convicció malaltissa, sinó perquè si un dia l’aparco malament, encara que sigui només una breu estona, segur que passarà un policia i em posarà una multa. En tinc demostració empírica.
Doncs això ens va passar exactament: just deixem el cotxe a la zona d’aparcament que hi ha a la cruïlla entre La Muntada i el Marquet, i agafem les glans de roure germinades, una cantimplora amb aigua i una pala petita, de les de jardineria amb la punta metàl·lica, que arriba una guarda forestal i ens pregunta que on ens pensem que anem amb tot allò, i ens explica que som en un parc natural, que no s’hi pot plantar ni collir res, i l’etcètera que tots coneixem i que us estalviaré.
Llavors es va produir un d’aquells moments que valen la pena: silenci incòmode. Tres persones adultes i una nena. Una pala i unes glans germinades. Una vall devastada. Miro al meu voltant. Fins on arriba la vista, soques cremades, cendra, tot negre, ni un vestigi de vida. Miro la Laia, que no acaba d’entendre què està passant. Miro la forestal que, al seu torn, mira al seu voltant, mira la Laia i acaba tornant-me la mirada. “Feu amb discreció”. Va seguir el seu camí, i nosaltres vàrem poder plantar els nostres roures en un turonet al davant de l’era de La Muntada.
D’això fa gairebé 19 anys i aquells projectes de roure ja haurien de tenir certa presència. Però no cal que aneu a buscar cap roure al davant de La Muntada: els vàrem plantar tots junts en un mateix forat, a la solana, sense sotabosc ni ombra, amb poca terra i molt de pendent. Mai he destacat gaire en l’art de la jardineria. Vull creure que com a mínim l’acció va contribuir a sensibilitzar la meva filla sobre el medi ambient.
