[Manel Cunill i Llenas, ambientòleg i bioregionalista]
El Vallès és una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. Una plana agrícola delimitada per les serralades litoral i prelitoral arbrades des del Llobregat al Tordera acull. Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans. Les conques del Besòs i del Tordera tributen les seves aigües a la Mediterrània estructurant aquesta bioregió del sud d’Europa. A més, la realitat sociopolítica del Vallès és notablement diferent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El Vallès és multicapital, no només administrativament, sinó també en diverses disciplines socials, educatives, polítiques, ambientals, culturals o econòmiques. Els hàbitats urbans estan units o separats per camps i boscos, a diferència d’altres realitats metropolitanes. Aquesta singularitat poc comuna evidencia que no és el pati del darrere de cap megalòpolis urbana com s’ha postulat, reiteradament, des de la segona meitat del segle XX.
Si ens fixem en els espais agraris que vertebren el Vallès, constatem que encara disposem d’una base territorial per a la pràctica de l’agricultura més que notable. I, per tant, de sobirania alimentària. Malgrat que durant el període 1979-2019 es van perdre 17.247 hectàrees de terres agrícoles, encara avui romanen 18.948 hectàrees i 978 explotacions agrícoles al Vallès, segons el cens agrari del 2020. Un pas important per fomentar les polítiques agràries i territorials és el desplegament necessari de la Llei d’espais agraris a partir dels plans territorials específics. En aquest cas, diverses entitats del Vallès estan promovent el Pla Territorial Sectorial Agrari Específic del Vallès.
Precisament, els prop de 85 cultius diferents que es produeixen al Vallès són una mostra de la diversitat de productes que es conreen. En el context de la Regió Metropolitana de Barcelona, el Vallès és la bioregió on es produeixen més cereals, farratges, lleguminoses i la tercera en hortícoles. També destacar les prop de 250 hectàrees de mongeta del ganxet que es cultiven a la plana del Vallès. Aquest excel·lent llegum està reconegut per la Unió Europea per una Denominació d’Origen Protegida. També es disposen de varietats pròpies d’oliveres, com és el cas de la Vera del Vallès, present en més de 167 hectàrees. L’Alt Penedès, amb 24.000 hectàrees, majoritàriament de vinya, i el Vallès, amb prop de 19.000 hectàrees, representen el 76% del sòl agrari de la Regió Metropolitana de Barcelona. En poques paraules, ambdues comarques esdevenen el celler i el rebost de la metròpoli.
L’escenari canviant de l’artefacte metropolità de Barcelona aconsella avançar en estructures de governança capaces de gestionar la complexitat d’aquest territori, siguin sectorials o globals. En el cas de l’espai agrícola, treballar a escala local és del tot insuficient. Més aviat s’ha de fer en un àmbit supramunicipal o conca fluvial com pot ser la bioregió del Vallès. L’acció d’aquesta nova governança agroambiental hauria d’implicar un acord entre els pagesos, administració i ciutadania. Tot plegat, amb l’objectiu de fermar una aliança entre el sector públic i privat per garantir l’activitat econòmica agrària i la sobirania alimentària.
Més enllà dels bons propòsits i les reflexions, s’ha de passar a l’acció. I això és una tasca compartida entre la ciutadania i el sector agrari. La creació de cooperatives de consum responsable, la pràctica de l’agroecologia, els productes de proximitat, i la diversificació de les explotacions agràries són algunes de les eines a promoure. Tot i això, la clau es troba en la decisió personal i col·lectiva de què comprem i on. La sobirania alimentària no s’anuncia, s’exerceix.
