[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
El 2014, Txarango triomfava dalt dels escenaris al crit d’“Esperança!” i afirmava que tornarem a començar i que som un riu que sempre avança. Eren temps en què crèiem que tot estava per fer, que tot era possible i que es podia fer una revolució només amb somriures i sense deixar papers a terra.
Molts, però molts anys abans, en un lloc llunyà, la primera dona, Pandora, que en grec significa “la que té tots els dons”, trucava a la porta de la casa d’Epimeteu, carregada amb una gerra que li havia regalat Zeus amb el compromís de no obrir-la mai. Epimeteu i Pandora s’enamoraren perdudament i es casaren. Passà el temps i Pandora semblava haver oblidat la gerra. Però la curiositat l’assaltà una nit i es preguntà per què Zeus li havia dit que no obrís la gerra. Si no volia que l’obrís, per què l’hi havia regalat? I la va obrir. I es consumà el càstig de Zeus a Prometeu, germà d’Epimeteu, que havia robat el foc de l’Olimp per donar-lo als homes.
De la gerra sortiren tots els mals del món: les malalties, la maldat, la guerra… tots, excepte l’esperança, que no va poder sortir de la gerra perquè Pandora, en adonar-se del desastre que acabava de provocar, va córrer a tapar-la, i l’esperança, només l’esperança, quedà dins la gerra.
Deixant de banda la profunda misogínia del relat –no pas perquè no sigui un tema important, sinó perquè en un article s’ha de tractar un sol tema–, molts pensadors i filòsofs de totes les èpoques han reflexionat sobre el significat d’aquesta història. Quin ensenyament volien transmetre els grecs? Segons recull Stephen Fry –actor comediant i expert en mitologia, tot alhora–, al seu llibre Mites, alguns estudiosos diuen que aquest fet ens deixà amb tots els mals campant pel món, i sense ni tan sols el consol de l’esperança, i que això formaria part del càstig meticulosament planejat per Zeus, perquè només ens queda resignar-nos i acceptar la realitat.
D’altres, com Nietzsche, creuen que és al revés, que l’esperança allarga el turment, que en nom d’una suposada esperança d’alguna cosa millor que potser vindrà, no ens mobilitzem per canviar allò que no ens agrada. I que, en quedar-se dins la gerra, com a mínim mirem de tirar endavant, i que per tant seria un triomf –minso, però triomf– el fet que Pandora evités que l’esperança voleiés al seu albir entre els humans.
A diferència dels grecs de l’època, perquè no oblidem que la gerra contenia tots els mals del món i l’esperança hi era entremig, nosaltres considerem l’esperança quelcom positiu, en la mateixa línia que Txarango a la seva cançó. Mentre tinguem esperança. L’esperança és l’última cosa que es perd. Color verd de l’esperança. I altres frases fetes similars.
Mentre tinguem esperança, esperarem una mica més. Com aquells de la cançó d’Albert Pla, que esperaven “asseguts, tan tranquils, prenent el sol al portal”, sense cap interès, que ni insultaven, ni lluitaven, ni es revolucionaven i que mira que tenien “fitxats tots els fills de puta”, però ells callaven i encara havíem de donar gràcies que només prenien el sol.
Un dia cantàvem “esperança”. Els quaranta lladres de la cançó ara ja en són vuitanta i s’han enriquit infinitament, aprofitant el dolor que la pandèmia ha provocat a tanta gent. El fum del poble s’ha fet més negre i irrespirable, i de la guerra n’hem fet dansa, sí, però una dansa macabra. Si no ens aixequem aviat del portal on som asseguts prenent el sol, no descarteu que qualsevol dia, en activar la pantalleta dels nostres mòbils i tauletes, ens hi aparegui la frase que Dante va trobar escrita a l’entrada de l’infern: ”Abandoneu tota esperança els que aquí entreu”.
