[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Per exemple: a les estacions de FGC de Volpelleres i de l’Hospital General, l’opció d’afegir dues andanes, escala i ascensor en farien dos potents nodes d’intercanvi amb Renfe, la línia R8 que va de Granollers a Martorell i, a més, quedarien preparades per a ser estacions de serveis regionals entre Tortosa i Figueres. Seria el mateix que succeeix a les estacions de Terrassa i a Sabadell Nord, on l’allargament de FGC va permetre fer xarxa amb Renfe, però molt més senzill, simplement aprofitant les estacions actuals. Els 1,2 milions anuals d’usuaris de la R8 es multiplicarien per cinc en la simulació més prudent. El cost de construcció seria d’entre 1 i 2M€, màxim, per estació. No hi ha cap opció de transport públic ferroviari més rendible a tot Catalunya i formaria una malla ferroviària al mig dels 1,3 milions d’habitants del Vallès, avui massa desconnectats. Des de femVallès ho portem reclamant des de fa una més d’una dècada i com si res. Els motius de la deixadesa impregnen massa administracions, com són tots els ajuntaments, els dos consells comarcals, la Generalitat i el Ministeri, amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclosa. Tots. Caldria una cooperació estreta que sumés Ministeri, FGC i Generalitat i d’això encara no n’hem vist cap pas concret. Recentment, l’ajuntament de Sant Cugat s’hi ha pronunciat a favor, de fet les dues estacions són al seu terme, però hi ha silenci a la resta de municipis, la ciutadania dels quals se’n beneficiarien per milers al dia.
Tota aquest despropòsit, si ho hem de dir amb claredat, succeeix perquè tenim una representació política que és de democràcia defectuosa. Al Vallès hi resideixen de l’ordre d’una dotzena de diputats al Parlament de Catalunya, però cap d’ells no ha mogut un dit, ni s’hi ha interessat massa, més enllà d’alguna declaració insignificant. Els nostres representants legals són els 85 diputats de la província de Barcelona, però cap d’ells s’ha guanyat el càrrec al Vallès, ni tan sols a la província, ja que el seu nomenament depèn del comitè central de cada partit, tots radicals a Barcelona. No hi ha diputats del Vallès, cap ni un. I 1,3 milions d’habitants pesen més que 45 d’un total de 52 províncies, ni més ni menys.
En condicions de país democràtic madur els nostres diputats no pararien, doncs, fins aconseguir aquestes inversions. Anirien Madrid i a Barcelona, ens acompanyarien, competirem entre ells i es guanyarien càrrec i sou. En el nostre cas, els diputats poden ser simultàniament regidors o càrrecs interns de partit i només ens ofereixen votar la seva marca, un cop cada quatre anys, res més, sense cap mena de treball sistemàtic proper i continuat,… i així fins les properes eleccions, on novament deuran el càrrec a la lluita interna de partit, però no a la ciutadania.
Se’m dirà que m’he passat de voltes, que he anat des de dues obres puntuals, importants, però més tècniques que polítiques, a esmenar tota la plana política. Doncs sí, denuncio una democràcia de baix nivell, que menysprea la ciutadania, que representa marques de partit sense un lligam personal amb una circumscripció electoral que els obligui a treballar. Denuncio que es parli de llei electoral només en termes de què guanyaria un o altre partit, però que, absolutament ningú, ni partits ni entitats polititzades, plantegin un mapa electoral amb millors districtes, no fos cas que haguessin de fer política ciutadana en comptes de militància de partit.
Em perdonaran, però després de més d’una dècada de fer propostes sempre desateses, com les dues exposades, entre moltes d’altres, arribes al convenciment que la nostra classe política ens maltracta i tota ella n’és, alhora, víctima. Víctima d’una màquina perversa que s’allunya d’una funció representativa de mínims, víctima d’un sistema conduit tot des de l’oferta i que nega equilibri amb la demanda, amb un despotisme que acaba sent banal i simple, però també degradant. El sistema polític català porta el vestit de l’emperador que va nu i ja és hora que alguna criatura ho afirmi i ho reveli des de la més pura ingenuïtat, perquè ja no s’hi valgui més seguir en la inòpia.
En conclusió, a Catalunya tenim un problema de primera magnitud que bloqueja el progrés social i econòmic, que paralitza el país i el sotmet a l’esperpent. Un esperpent que duu al propi suïcidi el sistema polític professionalitzat però, inconscients, s’adrecen al barranc i amb ells força gent desatesa.
No s’estranyin si, a partir d’ara, no els demanem només obres i inversions, visió productiva i ambiental, polítiques socials i formatives… sinó també política democràtica de qualitat. Perquè hem arribat al convenciment que si no ens resolen res de les nostres demandes és per l’absència greu d’allò primordial: representació política democràtica.
I, sàpiguen que, en la demanda de democratització, tot és començar.
