[Per Carles Fité, periodista]
Ja ha començat la temporada 2022-2023 per al Centre d’Esports Sabadell. Una temporada carregada d’incògnites, de tocar de peus a terra, de tancar la plantilla a última hora… però en el fons, una temporada que s’ajusta més a la realitat del que és i ha sigut sempre el club, que no pas el que va passar la temporada passada.
Mai hem sigut un club ric, ni ens ha calgut ser-ho. Comença l’etapa de Gabri al capdavant. Un entrenador humil, amb ganes de treballar, jove (43 anys) i que ja va jugar a les categories inferiors del futbol base als seus inicis. Amb jugadors amb ganes de menjar-se el món, que volen demostrar la seva vàlua i que veuen el Sabadell com un aparador on mostrar-se, no un calaix on arreplegar diners. I ja hem vist les seves intencions: donar-ho tot al camp. I ens agrada.
Això sí, costarà. Ho sabem. No tenim, ni de bon tros, el millor pressupost de la categoria. De fet, hi ha equips de Segona RFEF que el tenen més elevat que nosaltres. Però l’objectiu aquest any és clarament la permanència. Hem de saber on som i per què hi som. La gent que posava diners en un sac sense fons ha deixat de fer-ho. I no crec que els puguem culpar. Això del futbol no és una ciència matemàtica que si la conjures bé t’assegura l’èxit. Fitxar és la part més complicada d’aquest esport. Encertar. Apostar. Arriscar. A totes les categories. A tots els equips. Grans i petits. I és per tots sabuts que l’anterior temporada no va sortir bé. Jugadors caríssims sense rendiment, alguns firmats per dos anys, i vestuari enrarit.
Els inversors són això, inversors. I venen de fora perquè ningú de la ciutat o que sigui del Sabadell de tota la vida ha pogut o ha volgut fer-se amb el club. Per tant, millor donar les gràcies a gent que no vol estirar més el braç que la màniga, que no endeuta el club i després marxa corrents o dona falses promeses i enganya tothom que el vulgui escoltar. Són els grans mals del futbol modern. Ja no pertanyen als socis. Ni als petits accionistes. S’han fet tantes ampliacions de capital, que aquells centenars d’euros que molts vam posar en el seu dia per comprar accions del Sabadell en convertir-se en SAD ara deuen valer només alguns cèntims d’euro.
Però als socis encara ens queda la il·lusió d’anar al camp cada setmana. Al nostre seient. Rodejats de la gent que ara fa mesos que no veiem. Anirem coneixent els jugadors, agafant les nostres filies i fòbies, discutint amb el del costat o el de tres fileres més enllà, cridant i protestant a l’àrbitre… Volent fer canvis i discutint els que faci el nostre entrenador. Però això sí, sense deixar d’anar mai al camp si no és per força major, i gaudint d’aquesta experiència que la majoria hem heretat dels nostres pares i intentem transmetre també als més joves.
Poques coses són comparables a la il·lusió d’un inici de temporada. Haurem encertat aquest any? Amb les expectatives justes, però adaptades a cada aficionat, els més somiadors, els pessimistes, els realistes, els eufòrics…
I de mica en mica, setmana a setmana, la piloteta ens anirà posant a cadascú al seu lloc. Als que estan dins del camp, i als que estan fora. Als titulars i als de la banqueta. Als que pensaven que aniríem cap amunt i als que ho veien tot negre. Passaran els mesos, canviaran les estacions, estrenarem un nou any, vindrà la primavera… però passi el que passi, tindrem clares dues coses: patirem i continuarem sent del Sabadell.
