Oci i cultura

Mar Fayos: “Ser la cantant principal del Cirque du Soleil és un repte i un honor”

La cantant de Sabadell, Mar Fayos

Fins ara establerta a Boston, la cantant sabadellenca emprèn la gira de l’espectacle ‘Alegría’ per Japó i Corea del Sud

Fayos és professora a la Berklee College of Music de Boston / VICTÒRIA ROVIRA

Sentirem a parlar encara més de Mar Fayos, el nom de la cantant que travessa oceans. Professora a la Berklee College of Music de Boston i membre votant de dues de les acadèmies més prestigioses del món de la música, la Latin Grammy Academy i la Recording Academmy, ara emprèn una nova aventura. Una altra vegada lluny de casa. Durant un any serà la cantant principal del Cirque du Soleil en la gira de l’espectacle Alegría per Àsia.

Com arribes a ser la cantant principal del Cirque du Soleil?

Va ser molt inesperat per mi. Durant l’inici de la pandèmia vaig enviar una audició de cançons en vídeo i el meu currículum. Però havien aturat els càstings i no em van contactar fins al maig, quan em van dir que m’avisarien si hi havia audicions. Jo vaig procedir amb la meva vida: ensenyar a Berklee, fer classes a altres escoles i als meus alumnes privats, fer concerts i gravar cançons. Em van trucar no fa gaire, menys d’un mes, i em van oferir ser La Dama de Blanc, una de les dues cantants de l’espectacle Alegría. Estic molt sorpresa, encara no ho he pogut pair.

Què implica la feina?

És un contracte d’un any per formar-me al Canadà, on aniré d’aquí a un mes i mig a assajar, i després faré la gira de l’espectacle a Seül, a Corea del Sud, i a Tòquio i Osaka, al Japó. Serà una experiència molt intensa, em posaré a prova per saber si puc fer un xou d’aquestes característiques cada dia durant tant temps. Però estic molt emocionada i segur que serà enriquidor.

Qui és la Dama de Blanc?

En el xou d’Alegría hi ha dues cantants. Una és la de blanc, la Singer In White, i l’altra la de negre, la Singer In Black. Exemplifiquen les forces del bé i les del mal, la pau i la guerra. Ja fa gairebé 25 anys que el fan ininterrompudament pel món. Soc amiga d’una excantant de negre amb qui havia estudiat i m’ha recomanat molt l’experiència. A més, vaig veure l’espectacle a Boston fa un parell d’anys i vaig tenir l’oportunitat de conèixer els músics i veure com es preparava tot entre bambolines. Estic encantada que aquesta gent tan fantàstica em regali l’experiència de treballar un any a Àsia.

El teu perfil encaixa amb la música de circ?

Tot i que havia fet molt teatre musical a Sabadell, no és ben bé el mateix. Perquè en el circ has d’estar molt pendent de coordinar-te amb tothom que està implicat en el xou. La música s’adapta als acròbates i als seus salts, per exemple. Tot està assajat i cronometrat, però has d’estar alerta als auriculars per si hi ha imprevistos. A més, cantes a molts metres d’alçada des d’una plataforma. És un repte i un honor molt important treballar amb artistes d’altres disciplines. Sempre m’ha encantat el circ, des que era petita. Quan el Circ Raluy passava per Sabadell, no m’ho perdia.

Al marge de la il·lusió, sents pressió?

El Cirque du Soleil et fa moltes proves i saben molt bé què fan quan contracten algú, ja que els genera molt esforç: la preparació, els visats, els vestits… Que hagin pensat que ho puc fer, em tranquil·litza. La música és complexa, requereix treball i concentració, hauré de donar el millor de mi mateixa.

Has hagut de deixar l’ensenyament a Boston?

Tinc una excedència als llocs on ensenyo música, que m’han animat a emprendre l’aventura. A la Berklee College of Music de Boston, on des de fa més d’un any soc professora de cant i conjunt instrumental, al Bunker Hill Community College i al Taller de Músics de Barcelona. M’agrada combinar la docència amb escriure, gravar i fer concerts. I, tot i que em vull centrar a preparar l’espectacle, intentaré oferir classes magistrals mensualment i algunes classes privades de cant a través del meu estudi privat online. Serà una oportunitat per sortir de la bombolla, agafar perspectiva, experiència i coneixements i aportar-ho quan torni.

Ets membre de la Latin Grammy Academy i, des de fa poc, de la Recording Academmy. Pots votar als premis més prestigiosos del món de la música, els Grammy. 

Van ser processos llargs perquè m’acceptessin i em vaig endur una gran sorpresa. És un gran honor, perquè et reconeixen com a artista i et permet conèixer a molta gent de la indústria, t’obre portes a connectar amb artistes i això genera oportunitats. Pots assistir als esdeveniments, et deixen votar propostes i opinar. Sents que formes part d’una comunitat i que contribueixes a la música d’avui i de demà.

Mar Fayos, cantant del Cirque du soleil

Mar Fayos actuarà a la Cava Urpí abans de marxar de gira a l’Àsia / VICTÒRIA ROVIRA

Quan vas arribar als Estats Units?

Vaig arribar-hi l’estiu de 2016, vaig estudiar-hi la carrera gràcies a una beca i vaig començar a treballar a la universitat i a cantar per la zona de Boston i Nova York, sobretot. Durant aquests 6 anys, he anat tornant per veure la família i els amics. No sabia que l’aventura seria tan llarga, però estic contenta de com ha anat.

T’agradaria poder actuar més per aquí?

Ho faré el 24 de setembre a la Cava Urpí i em fa moltíssima il·lusió. Però, si soc sincera, m’encantaria poder tocar més per aquí. Tot i que sí que he cantat a Sabadell, Barcelona i Madrid, se’m fa molt estrany que em contractin més als Estats Units.

Per què et costa més fer concerts aquí?

He viscut a fora i m’he cultivat musicalment als Estats Units, per això no se’m coneix tant. A més, aquí hi ha estils i artistes molt establerts i els programadors acostumen a arriscar-se menys. Haurien de prendre més riscos per generar un panorama musical més divers, que porti artistes de fora i faci créixer els de dins.

Quan va començar el teu camí amb la música?

Quan tenia tres anys vaig descobrir el jazz i em van apuntar a classes amb una professora particular del barri de Gràcia de Sabadell. Vaig entrar al Conservatori i després vaig cantar algunes operetes de solista a la Faràndula. D’adolescent em vaig desconnectar més de la música clàssica i vaig fer molts musicals a la ciutat. Ensenyava a l’escola Si Fa Sol, estudiava cant modern i feia concerts amb el grup The Risas, d’on ha sortit el Rai dels Stay Homas. Arriba la universitat i vaig estudiar Periodisme, a la Pompeu Fabra. En acabar, mentre feia un màster de relacions públiques, em vaig prendre un descans de treballar i fer pràctiques per estudiar al Taller de Músics, per veure si m’anava bé. I aquí és on va començar tot.

El periodisme no et va convèncer?

M’agradava molt! Però quan anava a cobrir concerts, per exemple, sentia que el que jo de veritat volia era formar-ne part.

Amb 28 anys, se’t considera jove en el món de la música?

No hi ha edat per a decidir iniciar nous projectes, canviar de rumb o “triomfar” musicalment, que per a mi és poder viure de la música, accedir de mica en mica a públics més amplis de diversos països, compartir experiències i tenir una mica més de recursos i suport, començant per casa nostra. La història està plena d’artistes que van tenir carreres fantàstiques guanyant reconeixement a partir dels 30 i els 40 anys. Estic contenta del camí que vaig construint de mica en mica amb esforç.

Als Estats Units hi ha més talent, musicalment?

No ho crec. La meva experiència m’ha ensenyat que aquí no falta gens de talent. Però als Estats Units hi ha molta diversitat musical, mescles d’influències i de sons, molt eclecticisme. I es fa un esforç molt gran des de les escoles perquè els nens tinguin l’oportunitat d’aprendre diversos instruments i tinguin experiència a l’hora de tocar en viu, sense apuntar-se a conservatoris. Fàcilment, poden formar part de la banda de l’escola, d’una Marxing band, de cors i competir. El que sí que crec és que aquí falta suport en forma de beques i subvencions.

Quins son els teus gustos musicals?

Hi ha una gran diferència entre la música que escolto i la que faig. Ara bé, alguns artistes que m’inspiren són Jazzmeia Horn, Samara Joy o Jamie Cullum, però també Lake Street Dive, Panic at the Disco, Måneskin i Hiatus Kaiyote. I artistes com Andrés Cepeda i Alejandro y María Laura. Valoro les contribucions de músics com Judit Neddermann, Rozalén, Maro i moltes d’altres que estan molt formades, són valentes, escriuen, interpreten i tenen molt a dir. I sobretot, continuen obrint camí a moltes altres músics, a noves propostes i sonoritats. De Sabadell, admiro molt a Oriol Padrós, que és el productor del meu primer disc i que fa una feina increïble des de l’ombra.

Comentaris
To Top