[Anna Lara, Regidora de la Crida per Sabadell]
Després d’un hivern molt dur pels preus de la llum, veient com s’enfilarà de nou a preus impossibles, una onada de calor de més de 40 dies, després de tot plegat, hem de deixar de posar la lluita contra el canvi climàtic al final de les nostres prioritats, que és el que fem quan la releguem de forma contínua, perquè en el fons a cada crisi s’evidencien conflictes similars. Cal assumir ja els reptes.
Un dels debats més importants és com fem aquesta transició ecològica. Quan es parla de decreixement, tots ens imaginem que ens treuen la meitat del que tenim havent de continuar fent el mateix. De fet, sentim les propostes de la Unió Europea davant la previsible escassetat de gas per a l’hivern vinent i és exactament això, retallar.
Però i si hi hagués una altra manera? Tot el que fem és necessari perquè el món segueixi endavant? Són necessaris tots els desplaçaments que fem? Viatges diaris amb cotxe? Totes les escapades europees amb avió? Són necessaris tots els envasos que consumim gairebé de forma forçosa per alimentar-nos? És necessari renovar mig armari cada any? Totes les webs que generem? El consum com el fem? Els mercats de futurs?
¡
Moltes coses continuaran sent necessàries, però no totes, i sembla que ha arribat el moment d’anar imaginant-nos i reconstruir un món diferent. El problema és que el veritable canvi, el d’impacte global, no vindrà d’un canvi individual només, sinó precisament del global i ens queda tan lluny que ens conformem tot sovint amb un “no hi ha res a fer” o acceptar mesures públiques de mínims. Organitzar-nos i pressionar és la millor manera de fer camí. El porta a porta pot semblar un sistema complex i difícil, però és la millor garantia per reciclar de debò (a Sabadell suspenem de forma estrepitosa en reciclatge i ens costa molt car, i més que ens anirà costant cada any). Organitzem-nos entre els veïns per buscar les millors maneres perquè reciclem, perquè passi com cal, ningú coneix millor que nosaltres els nostres barris. Necessitem aprendre a arreglar els aparells que se’ns espatllen per lluitar contra una obsolescència programada que es carrega el planeta, doncs exigim espais i formació a l’Ajuntament. Molta de la feina que fem ballarà entre capejar les conseqüències climàtiques i posar el nostre granet de sorra per a aquest canvi necessari. Que allò que fem per tirar endavant, per participar d’aquesta transició ecològica no sigui aïllat, que sigui compartit, un procés col·lectiu en què ens ajudem a avançar els uns als altres, perquè és la clau per no deixar ningú enrere.
I del canvi global no hi ha res a fer? Si d’aquí a uns anys tindrem molts menys recursos que ara, per què conformar-nos amb la precarietat col·lectiva, per què no lluitar per un canvi global que aposti per prioritzar les necessitats, per viure bé?
Perquè conformar-nos amb un món injust on les famílies passin fred i es continuïn produint milers de tamagochis, o la joguina tecnològica del moment – d’infants o grans–, quan podem aspirar a una revolució per un món just?
La utopia pot ser una imatge llunyana o pot ser el primer pas d’un canvi necessari. Davant els escenaris catastròfics, necessitem utopia, necessitem il·lusió per tenir camí i la força necessària per continuar avançant, per fer un món més just, juntes. Imaginar una utopia com a peça indispensable per viure, i viure bé.
