[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
La força del País Basc, concert fiscal a part, prové de ser tres províncies forals, tres institucions democràtiques d’1,13 milions, 714.000 i 328.000 habitants, respectivament. I Navarra, que pertany al món basc, és una comunitat autònoma (CA) a part. En aquest àmbit, podem sumar-hi encara les veïnes Cantàbria i La Rioja, dues províncies que es van autodeterminar en CA. Plegades sumen en població 3,73 milions, amb sis institucions democràtiques directament electes, per a molta menys població que la província de Barcelona (5,60 milions). Us sembla un excés institucional? Doncs pregunteu-ho als bascos o a les dues províncies abans castellanes: serien avui el mateix dins Castella que soles?
Similarment, als arxipèlags trobem institucions intermèdies entre la comunitat i els municipis a cada una de les seves illes: quatre a les Balears i set a les Canàries, en forma de Consells insulars i Cabildos, també directament electes. En el cas canari, són dues províncies, però sense diputacions i, per contra, a Catalunya, la sentència del Tribunal Constitucional va imposar diputació a cada província catalana.
La força de la institucionalitat, per a llindars de població com els comentats, esdevindria una oportunitat que a Catalunya directament ignorem i menyspreem, amb l’excepció del cas de la Vall d’Aran, on el Consell General segueix el model d’elecció simultani, i alhora separat, dels ajuntaments. L’Aran demostra que si es vol, es pot.
Estructuració territorial
A l’entorn del Barcelonès, el Baix Llobregat és comparable en població i economia amb Guipúscoa, el Vallès amb Biscaia, el Maresme se situa entre Àlaba i Cantàbria i el Penedès a l’entorn de la Rioja, però tots aquests àmbits nostres, mancats de tota institució, són simple perifèria, un fet a causa del qual se’ls nega tota institucionalitat, àdhuc al Penedès, que fou reconegut com a “vegueria”. Si ets biscaí, tens diputació (riquíssima), si ets vallesà no ens tens cap (ni paupèrrima), aquesta és la realitat.
Podem resseguir la resta de Catalunya i ens trobarem en la mateixa situació al Camp, l’Ebre, Ponent, etc. Només hi ha diputacions provincials, de les quals la de Barcelona és la més aberrant. Per maniobres subreptícies, l’Estat espanyol ha bloquejat sempre tota regionalització de Catalunya, però aquest no és sinó el problema menor, perquè el principal obstacle rau en la nostra incapacitat de resoldre-ho. I també de veure-ho. Perquè hauríem de ser conscients que el desplegament de tot el potencial de país només pot partir d’una plena democratització regional avui inexistent.
Per la democratització del país
Catalunya pateix un greu dèficit fiscal, és cert, però també de mancança institucional, un dèficit democràtic. Fer una democràcia més representativa, més propera, ha de partir de superar els quatre àmbits provincials amb un gra més fi i fer-los directament electes. Tanmateix, allò que cal a Catalunya existeix plenament a les CA uniprovincials i a les illes, cosa que ens és negada, però que, sobretot, ens ho prohibim nosaltres mateixos. Un fet que seria plenament superable, simplement fent Catalunya província única. Si les menys poderoses (les províncies) han pogut assolir el més (esdevenir CA), les més altes poden el menys.
Al marge de Barcelona i el seu contorn (llei de capital, Àrea Metropolitana, diputació, etc.) res no és reconegut. I políticament no existeixes si no ets reconegut i revestit per un marc institucional. Vegeu la potència amb què s’expressen, en el debat públic espanyol, els territoris abans esmentats i el silenci que regna a l’escala regional catalana dels nostres.
Una formulació de demanda de democratització, ben plantejada, hauria de ser incontestable i imparable a Catalunya. No ens manca solament una llei electoral pròpia, sinó que ens cal un disseny regional assumit. Una proposta que relligués un projecte de democratització amb el potencial afegit del desenvolupament social, ambiental i econòmic del conjunt, com a suma de regions.
En conclusió (i solució a l’article anterior sobre ferrocarril i democràcia), el Vallès mereix ser regió/vegueria catalana, amb diputats propis al Parlament (una vintena dels 135) i posseir una administració pròpia (que seria la segona en dimensió després de l’àmbit barceloní) i, des d’ella, participar en un òrgan regional metropolità. S’admeten alternatives i debat, però els parlamentaris-funcionaris de partit, ara per ara, ho defugen com el gat a l’aigua.
Partim d’un dèficit fiscal i, també, d’un dèficit democràtic i vivim en el desordre.
