[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Diumenge passat, la selecció estatal de bàsquet va proclamar-se, contra tot pronòstic, campiona d’Europa. Les grans estrelles de la NBA, com Antetokounmpo, Doncic, Jokic o Sabonis, van quedar-se sense medalla i l’or se’l va endur un equip format per aparents secundaris. A part de l’evident mèrit dels jugadors, m’agradaria ressaltar tres elements clau de l’èxit assolit:
El primer és l’alt grau de professionalització de l’estructura tècnica. Al gran Scariolo l’acompanyaven un assistent ofensiu, un defensiu, un de situacions especials, un coordinador de vídeo i dos analistes d’estadístiques. Sense parlar de l’equip de metges, preparadors…
En segon lloc, els valors que regeixen el dia a dia d’aquesta selecció: humilitat, treball, intensitat, companyonia, ambició, lideratge, intel·ligència a la pista i capacitat de gestionar la pressió.
Per últim, s’ha de tenir en compte que és un èxit sistèmic. Aquest estiu, totes les seleccions estatals de bàsquet formatiu, tant masculines com femenines, han arribat a la final dels seus respectius campionats europeus. És el premi a la feina diària de molts clubs i de moltes federacions. A Catalunya, en concret, es duu a terme fa anys un programa de detecció i perfeccionament de talent amb grans resultats.
Crec que hauríem de ser capaços d’extrapolar el model d’excel·lència del bàsquet a altres àmbits del país. Si ens fixem, per exemple, en el sistema educatiu, sembla que avancem cap a un escenari on tothom ha d’aprovar. Conec pares de fills amb altes capacitats preocupats perquè no troben un encaix dins el sistema; així com professors universitaris que m’expliquen, amoïnats, com han de baixar el llistó curs rere curs. Després, les empreses ens trobem amb el que ens trobem. En ple segle XXI, per exemple, ens arriben llicenciats sense domini de l’anglès!
La igualtat d’oportunitats és un pilar bàsic d’una societat justa; la igualtat de resultats, per contra, no és ni tan sols desitjable, ja que s’acaba igualant per baix i desapareixen els incentius. Ens estem carregant la meritocràcia, que és el combustible que impulsa l’ascensor social. No hi ha res més retrògrad. Siguem ambiciosos: potenciem el talent i premiem l’esforç. Potser així aconseguirem èxits internacionals també fora del món de l’esport, que ens fan falta.
