[Per Pere Urpí, UiU Promotors]
Arran dels deu anys llargs d’UiU Promotors, vet aquí que ens han succeït episodis singulars i gamberrades rere l’escenari que ens han demanat que us expliquéssim.
Quan un bon dia vam decidir crear una promotora cultural catalana, el primer que vam fer va ser recórrer un viacrucis per les oficines de management més significatives del Principat que –encara els ho agraïm ara com a clients– ens van atendre i explicar els ets i uts de la professió pensant que érem uns il·lusos. Tots els despatxos foren amabilíssims, per bé que no oblidarem els de la vella escola old fashion style que a les 11 del matí ens van rebre amb whisky i una boira de fum de Ducados que encara ens empaita.
Tanmateix, quan vam complir amb la tradició de presentar-nos a qui havia guanyat la Regidoria de Cultura, tot parlant vam veure que ignorava què era i significava l’Alliance Française, on era el teatre del Sol, què feia l’Obrador i el seu ideòleg Alfons Llobet o l’Art del Vitrall d’en Joan Serra. No acaba aquí: la Bosch i Cardellach es pensava que era una senyora amb família d’ascensoristes i quan vam explicar que volíem ser eclèctics… Encara deu estar buscant el diccionari. Coses de compromisos entre partits que perduren malgrat els colors que obeeixin.
Abans de cada espectacle ens hem topat des de l’artista que necessita un tallaungles fins al que es queixa que la cadira no fa els centímetres exactes d’altura. O la butaca de braços i orelles per l’Albert Pla. Sort que la Cava Urpí viu sota un hotel i, com solem dir, el no no existeix i tot surt endavant. També recordem les 48 cerveses que un grup nostrat es va beure durant les proves de so i encara demanava molta més benzina pel concert. No és freqüent, però sí que algun conjunt ha acabat el bolo cap per avall.
Un bateria es va deixar a Figueres els platerets i vinga a córrer buscant-ne uns o un altre va perdre la lletra de les cançons i vam volar a Google a descarregar-la i imprimir-la en tipografia que les pogués llegir, ja que es negava a admetre que la vista, a certa edat, no clissa bé. Hem tingut una artista que arribava pels pèls perquè venia d’escalar. I amb botes, directe a actuar. O haver de suspendre un concert per un excés de narcòtics que impedien vocalitzar res el cantant. I surt tu a explicar-ho al públic!
Durant els moments més llampegants dels CDR, una cantant que venia de fora es va quedar travada més d’una hora a l’autopista. En avisar per megafonia el motiu del retard i que engegaríem l’espectacle 90 minuts tard (es volia rentar el cap i dutxar-se en arribar) ningú no es va immutar. El públic sempre és el motiu que ens empeny, perquè són tan fidels i agraïts que ens fan perseverar. També hi feia la causa, comprensible del tot pels espectadors.
Per acabar, que això no tindria aturador, hi havia una clienta que venia sempre amb dues crosses, en condició de discapacitada, per poder ocupar la fila 1 amb una acompanyant… Fins que vam tenir ocasió de veure-la a la cursa de Festa Major corrent com una daina. Ho va intentar amb una crossa. Diríem que la facècia no va fructificar.
Deixem molts capítols al calaix per no ferir susceptibilitats de càrrecs públics, artístics, entitats, fundacions i d’altres que ens han ensenyat de primera mà com no s’ha d’obrar o com sí que s’han de fer les coses. Nobody is perfect.
