Publicitat
JOSEP ROF

Qui paga mana?

[Per Josep Rof, enginyer industrial i expert en innovació]

En català tenim una frase que diu: “Qui paga mana”. Si agafem el refranyer, ens dirà: “Significa que qui paga així com cal té dret a ser atès en les coses que disposa.”

Això, en unes condicions normals, seria el més coherent, però no sempre és així. Quan la relació de qui paga no és directa amb qui rep, aquest “qui paga mana” es va diluint. Així, ens trobem que qui paga no sempre té clar que els que estan a l’altra banda són qui reben els seus diners. I el mateix passa amb qui rep els emoluments, que es pensa que qui paga és qui li ingressa la nòmina cada mes. Al final, ens podem preguntar: qui paga mana?

Quan vaig començar a treballar em van explicar un concepte que he recordat tota la vida: qui paga la teva nòmina no és l’empresa, són els seus clients. Aquest concepte tan bàsic, una “perogrullada” que dirien en castellà, massa gent no la té present.

Així, a Sabadell el temps de resposta de l’ajuntament és la queixa principal a la síndica de greuges de la ciutat (Diari de Sabadell del 3 de maig). Però qui paga la nòmina dels funcionaris que triguen tant a respondre? L’ajuntament? L’ajuntament calcula la nòmina i fa la transferència als comptes dels treballadors. Però qui realment paga la seva nòmina som els contribuents (ciutadans, empreses, etc.) de Sabadell a través dels impostos i taxes que paguem. Per tant, els treballadors de l’ajuntament haurien de tenir més diligència cap a qui els està pagant realment la nòmina. I els contribuents, assimilar que l’ajuntament no paga res, som nosaltres qui ho paguem.

Si sortim de l’àmbit local i anem a l’autonòmic o estatal, la situació és encara pitjor. Qui paga la nòmina dels funcionaris? L’Estat? Un altre cop el mateix: qui paga la nòmina dels treballadors són els contribuents amb els seus impostos. I com atenen, en general, els funcionaris els senyors clients (els contribuents)? Doncs malament, tal com podem esperar d’una administració vuitcentista. Així, quan es va acabar la pandèmia, ningú de l’Administració central volia tornar a l’oficina, només volien fer teletreball. I al senyor client (contribuent) qui l’atén? Ningú. Que es bombi!

Però és que a partir d’aquest setembre tornaran a fer teletreball fins a tres dies a la setmana des del domicili per “facilitar l’estalvi i l’eficiència energètica”. Recordem que, fins ara, només estava regulat un dia i un dels grans inconvenients és que els sistemes i els equips de l’Administració estan obsolets. Normal, excepte Hisenda, continuen al segle XIX. I quina és la seva visió d’oferir servei al client (contribuent)? Nul·la. Que es bombin, però ara per duplicat!

A les grans empreses, especialment en entorns monopolistes o oligopolístics, ens trobem el mateix que a les administracions. Qualsevol reclamació pot ser una odissea. En aquest cas, però, tenim l’avantatge que, excepte en monopolis com l’aigua, podem canviar de companyia. En general, és més fàcil canviar de companyia que que et responguin a una queixa o et resolguin un problema. I en aquest cas, qui paga mana i si no, se’n va. Particularment, recomano que si no us donen bon servei, canvieu de companyia. El primer cop tens una mica de recança, però quan agafes l’hàbit, no costa gaire. Al final, qui és que no ha canviat de companyia de telefonia mòbil? Doncs amb els altres serveis tampoc és tan complicat.

Aquestes situacions també ens les trobem a clubs esportius o entitats que són propietat dels socis. Massa vegades, un cop elegits, els presidents i equips directius s’obliden de qui són els propietaris i qui paga les quotes. Hem vist presidents arruïnar clubs i d’altres que quasi han estat a punt de fer-ho. No tots els clubs tenen un patrimoni generat durant més de cent anys i poden fer servir les famoses “palanques” per redreçar la situació.

Recordo que fa uns anys, una empresa va escollir un director general. Aquest es va pensar que n’era l’amo i va començar a fer i desfer, fins i tot anant en contra dels accionistes. A l’empresa tenien ben clar que qui paga (accionistes) mana. Així, a la primera Junta d’Accionistes el van acomiadar.

Els contribuents (ciutadans, empreses, socis, etc.) han de ser conscients que són ells qui paguen i, per tant, com a “senyors clients” tenen els seus drets i poden exigir.

I qui cobra o ocupa un càrrec també ha de tenir clar qui està pagant realment el seu salari o les despeses de l’entitat que dirigeix.

Qui paga mana? Sí, ens hem de conscienciar que qui paga mana!

Publicitat
Comentaris
To Top