Publicitat
Ciutat

Julia Soanirina, activista: “Les dones de la llar migrants al Líban o estan assetjades o acaben deportades”

El Líban i diversos estats àrabs -Bahréin, Kuwait, Omán, Catar i Aràbia Saudí, entre d’altres- aplica el sistema Kafala, un procediment d’explotació laboral al qual someten les persones migrants. A través del patrocini, les persones que contracten es converteixen en l’única opció per viure legalment al país. Sense la feina, s’exposen a la deportació: “Era una gran oportunitat perquè em pagaven en dòlars”, diu Julia Soanirina (Madagascar, 1974), activista i una de les fundadores de la Migrant Domestic Workers Alliance, una associació que treballa pels drets de les empleades domèstiques migrants al Líban.

Soanirina va aterrar al país el 1996. Va marxar de Madagascar, el seu país d’origen, per una manca de perspectives de futur laboral, “només pots prosperar si ets ric o tens moltes titulacions”. Amb el que guanya, o el poc que li paguen per conviure 24 hores amb els seus jefes, envia una part a la família -són cinc germans-. Aquesta és la història i la lluita d’una activista que, per uns dies, la comparteix per Catalunya, sota el projecte de Ciutats Defensores dels Drets humans:

Soarinina, a Sabadell / D.S.

No tenia cap perspectiva de feina a Madagascar?

El 1996 ja havia acabat l’institut, tenia 22 anys, i per la crisi econòmica a Madagascar tothom volia marxar. L’única oportunitat de feina era el Líban, perquè et pagaven en dòlars i aleshores estava a l’alça, i com a treballadora de la llar. Per treballar al meu país em demanaven moltes titulacions, cosa que no tinc, o ser molt ric, que tampoc. Era una gran oportunitat. A més, la meva germana ja hi portava uns mesos.

Coneixia alguna cosa del país on anava?

Alguna, com ara, que hi havia hagut bombardejos. Un cop vaig ser allà, la realitat era una altra. Ja a l’avió vaig veure els resultats de la guerra: edificis esfondrats i derruïts. I em vaig replantejar tornar, em vaig dir: “Què faig aquí? Encara és un país en guerra?”. Realment, em vaig espantar.

I com entra en contacte amb l’activisme?

Vaig començar a fer activitats a l’Organització Internacional del Treball (OIT), sobre capacitació de treballadores, i allà vam coincidir diverses dones migrants de l’àmbit domèstic. I amb el temps havíem perdut la nostra veu, no hi havia un organigrama horitzontal i vam qüestionar seguir, a més, no era un organisme transparent i estàvem decebudes. I vam decidir muntar el nostre: Migrant Domestic Workers Alliance. Aquesta era fundada, portada i gestionada per treballadores domèstiques migrants, i ho remarco, migrants, perquè som de diferents orígens com, per exemple, Camerún, Sri Lanka, Filipines, Costa d’Ivori i Madagascar, entre d’altres.

I què denuncia la Migrant Domestic Workers Alliance?

Doncs que ens poden fer de tot: violència, assetjament, violacions… Com som la part vulnerable, si ho denunciem, acabem deportades. Per exemple, dues de les fundadores de l’Alliance les van extradir sense raó. I en el cas d’una d’elles, ens han promès una investigació, però no s’està fent.

I en el seu cas?

Em trobo amb moltes situacions. De fet, venir aquí ha estat un problema per haver de demanar permís. Convisc en una casa, 24 hores, sota les normes, les normes estrictes que s’imposen i no t’hi pots negar, tot i que com a activista m’he pogut defensar. Un exemple molt il·lustratiu, un detall: fa unes setmanes vam anar a comprar al supermercat i vaig agafar un sabó. I la mestressa em va dir: “No agafis aquest, que és molt car. Compra el més barat”. O també, li vaig comentar que volia menjar pa francès i em va obligar a menjar aràbic, que no m’agrada, perquè, deia, era massa costós.

Però de les pitjors coses, amb l’esclat de la crisi per la Covid, em va reduir 150 dòlars el salari mensual, i sense consultar-me. Ho va fer perquè va passar a pagar-me en lliures libaneses i quan li vaig demanar que em pagués amb dòlars, me’l va rebaixar. Necessito que sigui amb aquesta moneda per enviar diners a la meva família. I em deia que si no m’agradava busqués un altre patrocinador per treballar i sinó, deportació. És el que hi ha, no puc fer res. Així ve marcat pel sistema Kafala.

Sap que ha vingut a Catalunya i que està explicant el que pateixen les treballadores domèstiques migrants?

No sap que soc aquí, té alguna idea que faig activisme pels drets humans. No sé quina seria la seva reacció si sabés del cert tot el que faig. Prefereixo que segueixi així, com es diu en francès: saber tota la veritat no és agradable. Però és la meva passió, fer activisme per aconseguir una jornada laboral digna, de 40 hores setmanals, entre altres reivindicacions.

Com aconsegueix sumar persones a la causa amb aquest escenari de crisi que dibuixa i davant l’amenaça de la deportació?

Ara mateix és difícil i funcionem amb el boca a orella a familiars i amics, amics d’amics… De totes maneres, trobar feina és complicat, perquè la gent està marxant del país per la crisi. No estem fent masses activitats i ara l’organització està més aviat centrada en tasques humanitàries, perquè com pots parlar-los de drets si no tenen per menjar. Ara ajudem en solucionar problemes amb aliments i la llar.

I manifestacions?

Hem canviat d’estratègia, perquè arrisquem les nostres vides exposant-nos a l’esfera pública. Això ens delata. Si sortim a la televisió…

 … Hi ha cobertura mediàtica de la problemàtica?

Sí, apareix la nostra demanda. I si el cap o la mestressa et veu ja t’identifica i es pensa que protestes per temes polítics. Nosaltres no som un moviment polític. No volem, ni ens importa, el Parlament ni els partits, defensem els drets humans d’una minoria que ho està passant molt malament.

S’ha plantejat tornar a casa?

No, perquè a Madagascar el futur encara és pitjor, a més, per la meva edat, em faig gran, no podria treballar. Em quedo al Líban, amb el salari que tinc.

I sol·licitar asil en algun país?

I per què no, si funciona. És possible. Ja no descarto res.

Crit unànime contra les violències des de Sabadell

Publicitat
Comentaris
To Top