Lucinda Evans és una de les cares visibles de la lluita contra les violències masclistes que impacten les vides de dones, infants, i persones LGTBIQ+ a Sud-àfrica. Aquesta setmana, ha visitat Sabadell com a ponent de la taula rodona “Els feminismes en la lluita pels drets humans”, que es va celebrar aquest dimecres en el marc de la gira de tardor de la XII edició de Ciutats Defensores dels Drets Humans. La cita té lloc fins a l’11 d’octubre a diversos municipis catalans.
Què suposa per a vostè formar part d’aquests actes i ser a Sabadell com una veu reconeguda de la lluita pels drets humans?
Estic molt emocionada de formar part del programa. Ens centrem a adreçar-nos a gent jove i crec que és molt important enviar un missatge contundent sobre els drets humans perquè són l’eix que vertebra un canvi de comportaments i acabar amb la violència existent arreu.
Com a activista, quin és el missatge que vol enviar?
És un missatge a la comunitat internacional per mostrar la realitat que viu Sud-àfrica. No és que no existeixin eines de protecció contra la violència al país. Però hi ha un greu problema en la seva implementació. Hi ha massa coses que no han canviat en les darreres dècades en la defensa de les dones a la zona d’on jo vinc, a les Cape Flats [Ciutat del Cap]. Intento remarcar que la violència és global. Només cal mirar el que passa avui al poble iranià.
Quines diferències ha pogut observar entre el seu país i la realitat existent a Europa?
La primera realitat que cal deixar clara és que la violència no és un problema d’un únic país. És una qüestió global. El que he pogut veure és la diferència a l’hora de tenir un sistema que protegeixi aquests col·lectius davant la violència existent. Al meu país, el sistema no és suficient, especialment per protegir grups com el col·lectiu LGTBIQ+. Hi ha un problema estructural en l’àmbit policial, en els serveis socials i la política. Per això nosaltres aixequem la nostra veu per demanar que el sistema funcioni i s’implementin mesures.
Quin paper creu que té la política a Sud-àfrica en aquest àmbit i què ha de canviar?
Per començar, s’ha de canviar el Govern. No hi ha igualtat de gènere ni voluntat política per aplicar les polítiques de protecció de la dona al país. També cal posar el focus en els tribunals. Cal garantir justícia per a les dones i els processos judicials no estan funcionant com haurien de fer-ho.
I en el terreny social?
S’han de modificar els serveis que es donen, reforçar la protecció a col·lectius com el de l’LGTBIQ+ i canviar la manera de procedir de l’estament policial. Perquè són els primers que haurien de donar resposta a situacions d’inseguretat, d’emergència, de violència i atacs. I no ho estan fent. No estan garantint que aquest col·lectiu pugui arribar a espais segurs, ni de salut ni socials.
Quin impacte ha tingut la pandèmia en aquesta realitat que descriu?
Ens va preocupar molt quan va esclatar perquè durant el confinament, que va ser molt estricte al nostre país, les dones no podien marxar de casa i escapar de la convivència amb els seus maltractadors. També va haver-hi inseguretat alimentària. En aquest context, no podíem oferir els serveis que normalment prestem des del nostre centre [Philisa Abafazi Bethu]. Vam poder organitzar-nos des del 21 de març del 2020 fins al desembre del 2022 per donar tres àpats al dia a la gent que ho necessitava. En total, 5.200 àpats al dia. El problema alimentari va esdevenir el primer obstacle per a la pau i la seguretat a les llars. No tenien menjar.
Quan va néixer la seva vocació com a activista?
Oficialment, fa 15 anys que va començar el projecte. Però, en realitat, des dels 10 anys jo ja soc activista i feminista. El que passa és que en aquell moment no em reconeixia com a tal. Com a missió humanitària en defensa dels drets humans puc identificar que em vaig començar a implicar des que ens van fer fora del Districte Sis [Ciutat del Cap] per enviar-nos als Cape Flats, una zona de Ciutat del Cap que van destinar arran de l’apartheid. Al meu grup ètnic [Khoisans] no se’ls permetia comunicar-se amb la gent negra del país. Jo tenia una amiga íntima negra i això va suposar un desafiament per a mi.
El setembre de 2019, va ser inclosa en la llista de les 100 dones més influents de l’any segons la BBC. Què va suposar per a vostè aquest reconeixement com a reforç del seu missatge?
El Govern no va fer ni un comentari. Ni tan sols em van felicitar. Ni una paraula. Aquell any era l’única sud-africana que rebia aquell reconeixement. Això demostra la postura del Govern. Com a dona i com a sud-africana. Però jo soc patriota totalment. No estic d’acord amb el meu Govern, però el nostre dret de viure en pau i estimar lliurement és el que em fa aixecar-me cada matí. Entenc que aquest reconeixement em dona permís per parlar de totes aquestes històries i el dolor d’aquestes persones. En nom de cada supervivent que m’ha permès explicar la seva història, en senyal de suport envers seu patiment. Però la missió no ha acabat. Després de 28 anys de democràcia, les dones a Sud-àfrica continuen sentint-se oprimides. I en cinc dies a Catalunya he pogut sentir com es respira la llibertat, l’emancipació i la seguretat.
