[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
L’objectificació històrica de la dona ha fet que l’ideal de bellesa femení canviï constantment. Però el masculí, què?
Ni la Venus de Willendorf ni la de Botticelli ni les Gràcies de Rubens ni Nefertiti ni tan sols Marilyn Monroe tenen re a veure amb la Kylie Jenner (no l’he nomenat jo –Déu me’n guardi– com la dona més atractiva de l’actualitat, sinó els números d’Instagram). El Dorífor de Policlet o el David de Michelangelo, en canvi, es continuen assemblant prou a CR7 –em baso de nou en els números d’Internet.
L’enorme immobilitat del cànon masculí respecte del femení pot deure’s al fet que la dona sempre ha estat vinculada a la idea d’objecte de desig masculí molt més que no pas l’home ho ha estat a la idea de desig –físic– femení. Això ara –o des de la segona meitat del segle passat– canvia, perquè la dona ja no busca un home que la pugui mantenir i a qui donar fills, sinó molt més, ara també busca una font de sadollament del seu desig femení (que abans existia, és clar, però devia estar silenciat per l’interès de supervivència).
L’ideal de bellesa, però, té poc a veure amb qui les dones s’acaben casant, sinó amb qui pensen quan sospiren perquè els seus marits no poden. I aquest home antigament és l’atleta o el soldat o l’esclau agrícola o el gladiador, un home musculat i moreno i fornit, generalment de classes baixes, perquè qui podia permetre’s no haver de fer cap esforç físic i menjar amb abundància se n’aprofitava.
Amb aquest redescobriment actual del desig femení, però, les coses han canviat per als homes, convertint el conflicte –un cop més– en un problema de classe. Els rics, que no són imbècils, han vist que són ells qui es poden pagar quotes de gimnàs i dietes supersaludables i sessions de raigs UVA i vacances a Punta Cana i tota mena de productes que el capitalisme ja s’encarrega de posar a la seva disposició. I poden dedicar temps a no treballar per fer zumba o injectar-se silicona al cul.
Per a les dones, molt més coherents, l’objecte de desig masculí s’ha mantingut prou impertorbable des de temps immemorials fins ara –cosa que parla obertament, clar, en termes de rols històrics. El que canvia és el tipus d’home que encaixa en aquest perfil (l’humil, l’adinerat). Darwin diu que s’adapta el més fort. El que es descuida de dir és que folla el més ric.
