No és una temporada qualsevol en la trajectòria de l’Associació dels Amics de l’Òpera de Sabadell, ara plenament fusionada amb la Simfònica del Vallès dins l’organigrama de la Fundació Òpera Catalunya (FOC). Sinó que és la temporada en què se celebran 40 anys de trajectòria d’ençà d’aquella Madamma Butterfly pucciniana amb què van aixecar el teló l’octubre de 1982.
Per això i per la voluntat de seguir fidelment vinculats a la ciutat, el dijous passat es va presentar la temporada al Teatre Principal en un acte conduït per la violinista i divulgadora Laia Pujolassos, que va comptar amb l’actuació d’àries i duos dels joves cantants que els dies 20 i 22 d’octubre oferiran les funcions de l’Escola d’Òpera de Don Giovanni de Mozart, el títol que el proper dimecres 19 inaugurarà aquest curs.
En aquest sentit i corroborant que la d’enguany és una de les edicions amb més nivell de conjunt de l’Escola, Mirna Lacambra afirmava: “Per les nostres temporades estan passant unes veus boníssimes del nostre país. I cal recolzar-les perquè hi havia una gran mancança en això al nostre país”. I amb aquesta ja són 26 edicions que han donat els seus fruits atès que, com recordava Jordi Torrents, vicepresident de l’AAOS, “la gran majoria dels cantants professionals han passat per l’Escola: Carles Pachón, Jeroboam Tejera i Mar Esteve fins Carles Daza, Laura Vila…”. En aquest sentit, recalcava: “Podem muntar un cartell de luxe modelat a casa nostra, sense pràcticament haver d’anar a buscar fora”, confirmant la solidesa del projecte i la transcendència en la formació i promoció dels nous talents.
Aquesta vocació nostrada és l’arrel de tot el projecte, ja que com recordava Òscar Lanuza, director general de la FOC, “la nostra vocació és consolidar-nos a Catalunya generant més possibilitats pels artistes, ja que l’ambició era arribar a crear uns cossos professionals amb un projecte que és únic i honest”. Aquesta excepcionalitat es deu a que, tret de la temporada de Jérez de la Frontera, la de la FOC, és l’única a l’Estat Espanyol que té la seu en una capital de província. Un fet que, com va destacar el regidor de cultura, Carles de la Rosa, “remarca la voluntat de descentralització de grans espectacles com aquest”. I honest, perquè amb el pressupost ajustat cerquen produccions clàssiques, comprensibles tant pel públic nou vingut com per l’experimentat i melòman. Però, sobretot, perquè en haver creat el circuit Òpera a Catalunya ara fa tres dècades, “anem per tots els teatres que podem del país amb un producte fet aquí, per gent d’aquí i per a la ciutadania d’aquí”.
El concert dels 40 anys
Per la seva part, el director del cor de l’entitat i mestre musical de Don Giovanni, Daniel Gil de Tejada, va presentar el concert dels 40 anys de l’entitat que se celebrarà el 2 de desembre. Aquest serà un concert particular on hi intervindran algunes de les figures més presents les darreres temporades, com Maribel Ortega, Luis Cansino, Laura Vila i Albert Casals, que interpretaran una selecció de peces conegudes i no tan conegudes sota la direcció de tres batutes: Xavier Puig, titular de l’OSV; Elio Orciuolo, que durant moltes temporades va ser convidat en una de les produccions en cartell; i, per últim, el mateix Gil de Tejada.
Don Giovanni: més que una òpera
La segona de les òperes mozartianes amb llibret de Da Ponte aborda un dels mites més elaborats i tractats de la Modernitat com Don Giovanni. Concebuda com a “drama giocoso”, el compositor austríac va fusionar els preceptes de l’òpera bufa amb alguns de l’òpera seriosa en una acció escènica trepidant, on no hi manca el reflex de tensions de l’època amb personatges de diverses classes socials; amb un retrat afectiu i psicològic excepcional a través de la música; i amb enginys dramatúrgics i escènics com la moderna i agosarada inclusió de tres orquestres suplementàries durant el ball del final de l’acte primer i un conjunt instrumental de vents durant el sopar de l’acte II.
Madamma Butterfly: intensitat emocional
La sisena òpera de Puccini va suposar inicialment un fracàs però després d’algunes remodelacions es va consagrar com un dels títols més extraordinaris del repertori. Basada en una obra de teatre que recollia fets reals, la història del tinent Pinkerton que es casa i abandona a la geisha Cio-Cio va ser concebuda amb una intensitat emocional com el llarg duo d’amor de l’acte I o la famosa ària de la protagonista a l’acte II, Un bel dì vedremo.
Però Puccini, mestre de l’orquestració també va ser aportar tocs veristes a un teixit orquestral que tan esclata amb una onada com es reclou cambrísticament, i que es tenyeix de color oriental emprant l’escala pentatònica.
Il trovatore: un cim del melodrama italià
Una història enrevessada i basada en una obra de teatre espanyola ambientada al segle XV; que oposa dos triangles argumentals entrellaçats; amb la presència del gitanos com a element marginal; i la simbologia de la nit i del foc.
Aquest sumatori és exaltat per un melodisme exuberant, d’alta exigència tècnica i que combina el belcantisme pur amb una força dramàtica i violència, on cada personatge queda perfectament delimitat amb moments antològics com el cor de gitanos i l’ària Stride la vampa” a l’acte II, la cabaletta del tenor “Di quella pira” a l’acte III, o el “Miserere” de la soprano a l’acte IV, on Verdi fusiona amor i vestigi de mort amb la presència fora d’escena d’un cor de monjos i de Manrico en un magnífic truc d’il·lusionisme teatral.
