[Per Josep Gisbert, periodista]
N’hi ha prou de fer un tomb per aquests mons de Déu –tant se val si és a prop com lluny– per adonar-se que a tot arreu el patrimoni arquitectònic, i, per tant, la història que porta incorporada, està més ben conservat que a Sabadell. Amb l’agreujant que a Sabadell no és que estigui més mal conservat, és que en molts casos ni tan sols s’ha conservat, s’ha destruït. Un hàndicap que diu poc a favor de la ciutat i dels qui la governen.
La destrucció del patrimoni, de tota mena, es remunta a temps immemorials. Els més grans potser encara recordaran el malaguanyat bosc de Can Feu, i ara està per veure no si es recuperarà, sinó si s’arribarà a temps de salvar el castell. Però per no anar exageradament enrere, només des del franquisme fins a l’actualitat seria possible fer una llista interminable de tot el que s’ha fet malbé. Es podria pensar que en temps de la dictadura aquest patrimoni estava més amenaçat a causa dels interessos creats inherents a un règim d’aquesta mena –els amiguismes, els favoritismes i molts altres ismes– i que així s’explica la desaparició d’edificis emblemàtics com ara els Campos, la Casa de la Caritat, Cal Jepó, el Templet de les Aigües o la Masia de Can Borgunyó, per citar-ne uns quants exemples. Es podria imaginar que la falta de protecció, d’una legislació adequada, facilitava l’especulació urbanística. I realment era així.
El que ningú no s’esperava és que, després de la dictadura franquista, en democràcia continuarien les mateixes males pràctiques. I el cas de Sabadell n’és una mostra ben lamentable. Des de l’Euterpe, els Jardinets amb la seva pèrgola o la Torre Claramunt, passant per Can Borràs, la Llanera i el nyap del Cinema Imperial i la Casa del Comú, fins a la malaguanyada caserna de la Guàrdia Civil i el no menys malaguanyat Artèxtil –que mai no s’hauria d’haver consentit que s’enderroqués parcialment–, el patrimoni que s’ha esfumat en aquest temps fa feredat. El centre de la ciutat no té cap mena de personalitat, s’hi han permès tota mena de disbarats urbanístics, que atempten no només contra la història, sinó contra el bon gust en general, i que fa que als qui consideren que Sabadell és una ciutat lletja no els falti part de raó. A més, algunes de les coses que encara resten en peu s’aguanten per la quietud, com la Maternitat, la Ferreteria Sabadell o el cafè El Diluvio, i pot passar que quan algú s’adoni que potser mereixen un tracte millor ja sigui massa tard, per no parlar de la deterioració de l’edifici modernista de l’antiga Caixa de Sabadell, de la seu vella de Correos, del Teatre del Sol o del Museu del Gas.
Les troballes arqueològiques han tingut si fa no fa la mateixa sort. S’han documentat per al Museu d’Història, però la majoria s’han destrossat –el minúscul tros de muralla guardat davant de l’església de la Puríssima n’és l’excepció– i les poques que es conserven són les que es troben a propietats privades. Es veu que no es podia fer el mateix que va fer Viena quan a la construcció d’un aparcament a prop de la catedral de Sant Esteve hi van trobar restes de l’època romana i van decidir que una cosa i l’altra eren perfectament compatibles. I es veu que tampoc no es pot seguir el model de conservació del patrimoni que han posat en pràctica molt més a prop, a Caldes de Montbui, que és un cas de preservació que val la pena admirar i que valdria la pena imitar i que en aquest terreny passa deu mil vegades la mà per la cara a Sabadell.
No és el primer cop que cal fer un crit d’alerta en relació amb la salvaguarda del patrimoni arquitectònic de la ciutat. I malauradament no serà l’últim. Massa vegades en els darrers anys els ajuntaments de torn han afavorit els interessos privats per sobre dels públics o, en el millor dels casos, s’han desentès de les seves obligacions i han mirat cap a una altra banda. Una tendència que ja aniria sent hora de canviar.
