Mozart: Don Giovanni. Pau Camero (Don Giovanni), Sebastià Serra (Leporello), Emilia Pérez (Donna Anna), Violeta Alarcón (Donna Elvira), Dailis Roche (Zerlina), Cristòfol Romaguera (Masetto), Gonzalo Ruiz (Commendatore). Cor AAOS. OSV. Miquel Massana, director. Miquel Górriz i Pau Monterde, direcció escènica. Teatre de la Faràndula de Sabadell. 22-10-22.
La 26 ena edició de l’Escola d’Òpera de l’AAOS s’ha saldat amb dues funcions, la del dijous 20 i la del dissabte 23 possibilitant afermar el treball intensiu a diversos nivells (escena, música, dicció, expressió corporal…) que durant un parell de mesos han dut a terme. Més enllà del nivell diferent de cada intèrpret, tots encara en el camí cap a la seva maduresa i perfeccionament artístic, cal avalar el bon nivell vocal i escènic individual i com a conjunt demostrats en una funció intensa i entusiasmant d’una òpera llarga, complexa i esgotadora també a nivell físic com Don Giovanni. És a dir, una altra bona escola que mostra tan la vàlua de les noves generacions com de la feina del professorat.
Escena de l’Escola d’Òpera representant Don Giovanni a la Faràndula / A Bofill
En primer lloc, Pau Camero (Don Giovanni) va ser resolutiu en tots els aspectes amb una entenedora dicció, frenesí escènic i expressió corporal molt ben estudiats (també en el caràcter violent i despreciatiu), emparats per una veu homogènia, sense problemes significatius de tessitura ni posició, que va coronar amb un excel·lent “Finch’han dal vino” en ritme i respiració. Ben compenetrat amb ell, el Leporello de Sebastià Serra va esdevenir un segon motor de la funció gràcies a una prestació teatral molt convincent que, en dominar-se a si mateix (tant escènicament com musical), se li augura un camí boníssim gràcies a una extensió ampla, un volum cabal, sonor, ben present i amb un color vocal fosc que no li caldrà forçar.
No menys sorprenent va ser la soprano Violeta Alarcón (Donna Elvira), una veu força completa, no homogènia i amb registre agut de vibrato stretto i squillo particular que recorda els timbres d’èpoques passades, però que canta amb una convicció que deixava sorpresos amb els matisos de l’ària “Mi tradì” per la profunditat emocional en la condensació del personatge (dolor, compassió) i per l’equilibri en les ornamentacions: la millor mostra de la classe d’artista que s’està llaurant.
Igualment Emilia Pérez (Donna Anna) va saber atorgar la tensió emocional a la dura “Orsai chi l’onore” (i al recitatiu) demostrant tenir el metall i l’extensió adequada al rol, sense abusar en la demostració de pes vocal i matisant els moments de venjança, afectació i súplica. Si la progressió no s’interromp, en poques temporades podria ser una altra soprano lírica en cartell.
Dailis Roche (Zerlina), amb una impostació natural i gust en el fraseig, i Cristòfol Romaguera (Masetto), amb un “Ho capito” molt ben defensat, van encarnar al parella de joves pagesos; mentre que del Don Ottavio d’Alexeider Pérez i del Comanador de Gonzalo Ruiz cal destacar l’esforç en mantenir la línia i les possibilitats d’una veu de tenor lírico-lleuger l’un i de baix l’altre, evidentment a polir, sobretot tímbricament, però que amb el temps guanyaran fermesa en el recolzament diafragmàtic.
A més, enguany l’Escola també ha donat l’opció a un jove director, Miquel Massana, assistent de Daniel Martínez Gil de Tejada, que va dirigir l’OSV la funció de dissabte cuidant l’acompanyament i l’equilibri, sense desajustos remarcables i aconseguint meritoris ensembles com el del llarg final de l’acte primer, concertant l’heterofonia generada per les tres orquestres que interpreten simultàniament tres danses en compassos diferents durant el ball. Més, amb un sol assaig previ.
