[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Podria ser el títol d’un llibre sobre com la modernitat ens esclavitza. Jo miraré d’exposar una idea que m’inquieta en un quart de pàgina.
En la nostra cultura de l’esforç, en què el temps és tan valuós com els diners i s’ha d’invertir a fer diners, diríem que temps=diners i que, per tant, qui perd temps perd diners. En aquesta lògica macabra que posa en joc el capitalisme salvatge, qualsevol moment no dedicat a la producció és pèrdua. “Per ser milionari lleva’t a les cinc del matí i agafa avantatge mentre els altres dormen”, he llegit por ahí. És una idea que m’atabala només de posar-la per escrit, però que cala, i si bé mai no m’he llevat a les cinc del matí per avançar feina (ni que em matin), sí que m’he sentit culpable per estar passejant o de festa o amb el mòbil o, en definitiva, descansant.
Els italians tenen allò del dolce far niente com a idea positiva, com a trobar plaer a saber-se alliberar una estona de totes les responsabilitats –gens fàcil, té molt de mèrit– per no fer re, niente. I no sentir-se’n culpable, sinó saber-ho gaudir. Saber suspendre-ho tot i estar com a mitjan agost durant cinc minuts. I llavors tornar. Dic que els italians tenen, però els italians tenien, a principis del segle passat, quan les coses anaven a un altre ritme i el capitalisme no ens tenia tan collats.
Necessitem realització constant i, per tant, no podem parar. I no es pot culpar l’empresa que et contracta, que ja et dona una jornada laboral tancada i unes festes fixes. El problema ve del que tenim inculcat; gairebé ja venim de fàbrica creient que el temps invertit en re que no sigui la feina o el futur (en termes de solvència econòmica i, per tant, la feina) és temps d’improducció i, en última instància, temps perdut que podries/hauries d’haver aprofitat en la producció. Al final, tot queda en termes de modernitat i de revolucions burgeses.
Els descansos són productius, d’això no n’hi ha cap dubte. I fonamentals per a la producció. I sentir-se malament per parar –de tant en tant i amb mesura i sense tendència a la mandra– és donar la raó a un sistema que ens entén ben bé com a peons de càrrega o petits productors de matèria i pagadors d’impostos.
Molt bé, havent acabat això, truco l’amiga per si vol fer una pausa i anar a fer un gelat o mirar una peli o fer manetes a un banc, m’és igual, però sense pensar en feina, com a mitjan agost.
