[Per Manel Cunill, ambientòleg i bioregionalista]
En temps d’incertesa és fàcil d’afiliar-se als discursos tremendistes i jugar a veure qui la diu més grossa. Tot esperant que l’atzar et beneeixi amb algun argument que et permeti enfilar la fita: ja ho vaig predir! Aquesta rostollada de teories, conspiracions i contubernis no fa res més que socialitzar un ambient poc procliu per analitzar, compartidament, el que ens està passant i com millorar el nostre benestar emocional i col·lectiu. L’estat d’ànim, en bona part, és el termòmetre de la salut de la comunitat.
En aquest context, ja fa dies que els partits polítics locals engreixen i afinen les seves màquines de treball per encarar la cita electoral del mes de maig. Allò de la festa de la democràcia. I segurament tots plegats apel·laran als tòpics i exerciran les respectives estratègies per omplir el graner de vots. També és cert que a vegades es produeix un cert fenomen en què s’evidencia que la imatge com a candidat/a i la realitat de la persona t’aboquen a pensar que semblen persones diferents. En aquest sentit, és molt saludable conèixer i explorar els nostres candidats/es per votar amb convicció a l’hora de decidir el vot. A vegades, apel·lar als tòpics o xafarderies ens indueix a equivocar-nos.
Ara bé, la política sembla que s’hagi delegat exclusivament als representats electes. I aquest és un dels errors que comentem la ciutadania. Deleguem alegrament pensant-nos que no som, també, responsables dels afers públics. Aquest antagonisme entre polítics i ciutadans és un dels reptes que s’ha de trencar d’una vegada. Avui només és possible formular polítiques transformadores, innovadores i efectives amb la corresponsabilitat de la societat civil i els càrrecs electes. També és peremptori que en aquest camí s’abandonin actituds estèrils i poc proteiques en la responsabilitat del govern de la ciutat a favor del bé comú i la civilitat.
A les portes d’un nou cicle electoral local, el Cercle d’Entitats de Sabadell, amb més de 130 entitats al darrere, va fer públic recentment un informe sobre diferents àmbits. En concret, van exposar un conjunt de propostes que van treballar amb relació a la situació actual de l’habitatge i el foment de l’habitatge social. També van abordar mesures per millorar la sanitat i l’atenció sanitària a la ciutat. En aquest document, també s’exposa un seguit de problemàtiques i propostes amb relació a les polítiques socials que s’han d’incorporar a la ciutat. Finalment, també hi ha un compendi de propostes de caràcter urbà per facilitar la transformació de la ciutat per adaptar-se, entre d’altres, als reptes ambientals. En aquest darrer àmbit de territori, es recalca que el Vallès és l’actual espai vital de la ciutat.
Sovint, en aquest mitjà i d’altres, es parla del “model de ciutat” que anhelen els sabadellencs. És cert que una visió de què voldria ser Sabadell seria molt útil. Això permetria formular en els diferents àmbits socials i polítics què voldríem ser de grans. Segurament, un espai reglat i plural per ordenar i projectar una certa prospectiva de Sabadell seria un encert. També seria adient vertebrar una intercooperació pròpia amb els altres municipis del Vallès per tal d’enfortir la nostra singularitat. De fet, les diferències entre ciutats i viles que ens envolten al Vallès són un exemple de resiliència que pot ajudar a fermar una comunitat més generosa.
Tot i els propòsits, és evident que s’ha d’apel·lar a l’autoresponsabilitat de cadascun de nosaltres i de llurs responsabilitats. Per aquesta equació, és necessari detectar les singularitats actives de la ciutat i retenir, estimular i captar talent. La força del canvi dependrà de l’empatia emocional de tots plegats.
