[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
La guitarrista d’aquell grup que tant t’agrada fa vibrar les cordes amb els primers acords de la teva cançó preferida. Ets a la pista, envoltada de gent. Milers de mòbils encenen la seva llanterna omplint amb una llum blanca tot l’espai. El cantant agafa el micròfon i comença la tonada i, en perfecta comunió amb la resta de públic, coregeu la lletra a tot pulmó mentre salteu i balleu. Et sents surar, ets feliç i ets conscient d’estar gaudint la màgia del moment.
Arribeu a l’hospital, a mig matí, estàs nerviós, tremoles. A primera hora heu rebut la tan esperada trucada del vostre gendre. Aquesta nit gairebé no heu dormit. Entreu a l’habitació i els trobes allí, tots tres. Ella jeu amb el teu net als braços. Et vessen les llàgrimes, esclates de joia, abraces la teva parella i després el teu gendre i t’acostes al llit i estàs atabalat i alhora orgullós de la teva filla. Ja t’has enamorat del nadó que acabes de conèixer i sents amb molta intensitat la màgia del moment.
Aquella vegada que et vares atrevir amb una mitja i vares acabar destrossat i deies als amics que mai més, que tu com a molt curses populars, ja aquella vegada, molt endins en un raconet del cor, sabies que un dia t’inscriuries en una marató. Han passat més de deu anys. I enguany has tingut la certesa que era el moment. Catorze setmanes d’entrenaments, sèries i molts quilòmetres acumulats pel rodal. Passant fred. El coi de l’àcid làctic l’endemà fent la guitza. Privant-te de moltes coses per poder entrenar. Però ja ets aquí, al capdamunt del Paral·lel, a punt de girar per plaça d’Espanya i enfilar els darrers cent metres. El públic a banda i banda aplaudeix i t’encoratja. Et fan mal tots i cadascun dels set-cents músculs del cos. De fet, sents com si en tinguessis mil, però la satisfacció és tan gran i la descàrrega de serotonina és de tal intensitat que somrius i obres els braços i fas els darrers metres vivint com mai la màgia del moment.
I no, senyors accionistes de la multinacional alemanya que va vendre milers de cotxes trucats perquè a les inspeccions de la ITV donessin unes emissions de gasos inferiors a les que realment estaven donant en conducció normal, no és el cotxe el que fa la màgia en conduir-lo, sinó les persones amb qui viatges, on fas el viatge, el motiu del viatge, el moment de la vida en què fas aquest viatge, el paisatge i tot plegat, posat a màxima velocitat a la Termomics dels sentiments i les sensacions. I tot això passaria exactament igual al vostre caríssim cotxe trucat o al meu forfi de segona mà.
Senyors propietaris dels grans magatzems que puntualment cada tres mesos ens comuniquen l’entrada oficial a una nova estació de l’any: la màgia tampoc la fan els objectes exposats als mostradors dels vostres establiments, sinó l’alegria de retrobar-se, si parlem de Nadal, amb familiars que altrament potser deixaríem de veure, la brillantor als ulls dels infants, la il·lusió amb què busquem a internet una recepta que captivi tothom (tenint en compte les al·lèrgies, intoleràncies i manies de tots els convidats), la llagrimeta dissimulada del pare mentre els nens fan cagar el tió
–no dissimuleu, carai! I res no canviaria si aquell regal l’haguéssim comprat en una altra botiga, o fins i tot si fos un altre regal. No hi ha màgia amb denominació d’origen ni amb trademark patentada.
I ara, lector, tanca un instant els ulls –si ets en un espai públic, tingues ben controlades les teves pertinences–, i pensa en el darrer cop que vares sentir quelcom semblant a la màgia que he descrit. Que poc importants les coses que hi havia i que importants els fets que vas viure.
