Qui més qui menys coneix un cas i sap que pot ser un calvari. Les malalties mentals han anat en augment després de la pandèmia i entre elles hi ha els trastorns de la conducta alimentària (TCA). L’anorèxia, la bulímia o la dissuasió cognitiva del cos no entenen de gènere, d’origen social o d’edat, però és cert que afecten les persones des de ben joves. “Quan em sentia dèbil, es reflectia en el menjar”, ens explicava la Cèlia, una sabadellenca que ho va patir en primera persona des dels deu anys. Ella va arribar a pensar que no se’n sortiria, però ho va fer.
En el cas de la Sònia, com en tots els casos d’èxit, hi ha dos denominadors comuns: l’acompanyament familiar i dels amics, i una bona atenció mèdica. Per això, lloem la decisió de l’hospital Parc Taulí de posar en marxa un hospital de dia per a adolescents amb TCA des d’aquest desembre.
L’hospital ha sabut llegir la realitat de la postpandèmia i ha posat els recursos en una àrea que era molt necessària. Com a societat, hem de deixar de tractar l’anorèxia i la bulímia com un tabú, com una vergonya que hem d’amagar. Hem de ser capaços de reconèixer-la, entendre els seus orígens i estar alerta als senyals d’alarma. Cal fer front a una realitat que, per molt dura que sigui, està a l’ordre del dia.
