Publicitat
Oci i cultura

La Faràndula festeja els somnis complerts de Mirna Lacambra

40 anys Associació Amics de l'Òpera de Sabadell

Reconeixements i actuacions de primer nivell a la celebració de l’aniversari de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, divendres al vespre

Gala dels 40 anys de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell / VÍCTOR CASTILLO

Gala 40 anys de l’AAOS. Obres d’Strauss, Donizetti, Verdi, Ponchielli, Massenet, Puccini, Giordano i Rossini. Maribel Ortega, soprano. Laura Vila, mezzosoprano. Albert Casals, tenor. Luis Cansino, baríton. Cor AAOS. OSV. Xavier Puig, Elio Orciuolo, Daniel Gil de Tejada, direcció musical. Teatre de La Faràndula. 2-12-22.

Amb l’aclamació del públic, llargs aplaudiments i després de 3 bisos dirigits per cada director que va participar en la gala, el concert del passat divendres s’inscriu a la història artística de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, commemorant els 40 anys de la seva activitat. Un mèrit guanyat amb tenacitat i patiment que l’ha convertit en l’alternativa operística catalana, allunyada de tecnòcrates de la cultura i liderada per la ferma direcció de Mirna Lacambra, matriarca de l’entitat que va saber convertir la utopia en realitat i l’ha sostingut amb determinació.

40 anys Associació Amics de l'Òpera de Sabadell

La presidenta de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, Mirna Lacambra / VÍCTOR CASTILLO

Ella mateixa ho reconeixia al final de l’entrega de guardons: “Gràcies per haver cregut en les meves fantasies”. Uns guardons repartits al cor com a pilar de tot el projecte; a dos cantaires que en formen part des dels seus orígens; a l’OSV per la fidelitat al projecte; al mestre Albert Argudo com a primer titular dels músics vallesans; a Antoni Quintana, il·lustre advocat sabadellenc i tresorer de la Junta des de la seva fundació; i, finalment, al veteraníssim professor i historiador Roger Alier per la seva implicació -sovint altruista amb l’entitat,- i com a referent per a noves generacions en el seu perfil.

Lluny del format d’extensa gala inacabable, la presentació del mediàtic divulgador musical Ramon Gener va ser concisa sortejant la perillosa corda de ser graciós i personal quan ja caus en gràcia. En aquest sentit, va complementar i conduir la cerimònia amb encert, fent amè un programa musicalment variat en estils, fragments i protagonismes que combinava peces de títols que han format part de la trajectòria de l’AAOS amb altres que, esperem, ho facin o ho tornin a fer aviat: Nemico della patria, d’Andrea Chénier de Giordano cantat amb impetuositat pel baríton Luis Cansino; Pourquoi me révellier, del Werther de Massenet que Albert Casals va defensar amb un fraseig tan convincent com el del duo del Don Carlo verdià Dio que ne’ll’alma infondere amb un Cansino igualment esplèndid.

Prèviament, Xavier Puig havia encetat la sessió amb l’obertura de Die Fledermaus subratllant encandiladors accents dolce en alguns temes melòdics (fustes i cordes); i amb l’ària i cabaletta Per questa fiamma indomita, d’Anna Bolena de Donizetti, que la mezzosoprano Laura Vila va brodar amb homogeneïtat de registre, articulació compensada en la coloratura i una seguretat en els salts di sbalzo d’una òpera, que convindria reprogramar tenint-la com a coprotagonista.

Irreprotxable també va ser l’actuació del cor: ferm en les quatre tessitures, tant a I lombardi com a Nabucco amb afinació, accentuació i un fraseig d’sfumature i calderons elegants de la mà d’Elio Orciuolo, que va deixar planxada l’audiència amb l’intermezzo de la Manon Lescaut pucciniana: pel detallisme, la planificació, els colors, la direccionalitat discursiva… Va ser un dels moments excelsos, juntament amb l’ària Ecco l’orrido campo d’ Un ballo in maschera de Verdi que Maribel Ortega va abordar secundada per Gil de Tejada, amb una flexibilitat de la línia tant en l’spianato, en el parlante com en l’arioso; i amb un ventall expressiu líric, tens, apassionat i coronat per un Do sobreagut, a l’abast de poques en veus com la seva. L’altre clímax el va propiciar el concertant final del Guillem Tell rossinià, que canta la llibertat, molt ben estirat pel mateix Gil de Tejada en la progressió i la tensió acumulativa.

Una llibertat sempre difícil de gestionar en circuits artístics dependents en bona part del diners públics. Tot i que, val a dir, que a l’AAOS, i ara a la FOC, no hi ha administradors falcats políticament o per interessos capitalistes: hi plana l’honestedat, un ajustat pressupost i una gestió resistent de màxims a partir dels mitjans a l’abast, que respon a un treball dur per a oferir les oportunitats que altres escenaris han negat a cantants i músics durant anys, mentre s’emmirallaven en un capciós elitisme artístic i la influència de lobbies i mànagers. Especialment, perquè l’AAOS i Sabadell sempre han dut tatuada la política del “Km zero”, tan defensada i vanagloriada hipòcritament els darrers anys per alguns sectors del nostre sector musical (des de gestors i públic fins a mitjans de comunicació i crítics), massa promiscu en l’adulació dels circuits i artistes més mediàtics.

Quelcom, sobretot, que ha permès consolidar la carrera dins l’Estat espanyol –i altres centres gens menyspreables fora del mateix,- a un ample estol de cantants. I, també, fer viable una circumstància “normal” i lògica en altres països amb polítiques culturals sòlides i expansives, però molt difícil al nostre: poder viure de la seva professió. Amb la recent constitució de la Fundació Òpera Catalunya s’aplana la continuïtat d’aquest imprescindible periple, no sense algunes incerteses i mancances. Entre elles i parafrasejant aquella banal cançoneta, queda saber: i el nou teatre pa’cuando?

Publicitat
Comentaris
To Top