L’escriptor Roc Casagran passa un migdia per la redacció, després de sortir de l’escola Sant Nicolau, on fa classes de català a secundària. Creu que parlarà exclusivament del seu darrer recull de poemes, L’abraçada que (Amsterdam Llibres), però no. Abans de l’entrevista, un dels redactors el grava llegint en veu alta el poema Per dir t’estimo. En acabar, el company, una ànima sensible, distancia la vista de la pantalla i murmureja, visiblement impactat: “Coi, m’ha arribat a dins…”. I parlem d’abraçades per parlar una mica de tot, com en el seu llibre.
La poesia té capacitat d’abraçar?
La poesia ens ofereix consol, quan ens cal, i ens fa pensar. I en el fons les abraçades també són consol i a vegades són per fer-nos pensar que la vida és molt més fàcil del que ens pensem. Amb una abraçada les coses també s’arreglen, crec que sí.
La societat abraça poc la poesia?
L’abraça més del que ens pensem. M’agrada explicar que en l’acte més important de la nostra vida, que acostuma a ser l’enterrament, la poesia hi és present: en els recordatoris, en les paraules, si algú diu un poema… Segurament, la poesia és aquest moment de calma i de pau i de posar una mica de distància que en el món d’avui dia cada cop es porta menys a terme. Per tant, potser sí que l’hauríem d’abraçar una mica més.
Per qui et sents abraçat en el dia a dia?
Em sento molt estimat. Pels meus fills, la meva parella, els meus pares, els meus amics… Tinc molta sort de sentir-me abraçat, de no sentir-me gens sol. I també de poder estar sol quan en tinc ganes, que és la solitud que m’agrada.
De quina manera t’ha abraçat la paternitat?
Bua! Jo crec que ha sigut una abraçada molt més bèstia del que em podria haver imaginat. El món se’t para. En el meu cas han sigut dues criatures molt seguides i pel mig hi ha hagut la pandèmia. Tinc la sensació que han estat gairebé quatre anys pràcticament només dedicats a la paternitat, amb una mena de parèntesi, una mena de niu. I ara sembla que tenim una mica més de temps per a nosaltres mateixos. Però tot i que és una abraçada dura, és una abraçada molt agradable.
Has deixat d’abraçar idees, lluites o somnis al llarg de la teva vida?
Crec que no he deixat d’abraçar els somnis o les lluites que tenia de més jove. És cert que potser no hi ha aquell entusiasme de l’adolescència, potser hi ha una mica més de distanciament, però en el fons, a dins meu, continua havent-hi les mateixes ganes d’abraçar aquests somnis i d’un dia deixar-los d’abraçar perquè són realitats. Sí que és cert que, per exemple, ara mateix la situació política, després del disset, ha variat molt, com tots entenem. I ara tinc moltes ganes d’abraçar la causa de la llengua, que no l’havia abandonada mai, però em sembla que ara és prioritària. De fet, en el llibre surten un parell de poemes al voltant d’això. Durant aquest “mentrestant” que algú diu que cal gestionar, és clau la defensa de la llengua i és on hem de posar totes les abraçades del món per sortir-nos-en.
A qui sents que hauries d’haver abraçat més?
Suposo que aquells que se n’han anat, perquè penses que t’agradaria molt que hi fossin i que potser no vas gaudir al màxim d’aquells instants. També de la vida se n’aprèn. I aprens a intentar gaudir el dia a dia perquè, de cop, les coses s’acaben. Potser m’hauria agradat abraçar més els meus avis, tot i que no em puc queixar del temps que vaig poder estar amb ells.
A quins personatges públics demanaries que comencessin a abraçar-se una mica més?
Tirant cap a casa nostra, a mi m’agradaria que tots els sectors de l’independentisme fossin capaços d’abraçar-se. Crec que cap on estem anant no té cap sentit, que les persones que som a fora dels partits polítics no entenem absolutament res. Si no ho fan ells, suposo que ho haurà de fer la gent que no és dels partits. I tornar a notar aquella abraçada de l’1 d’octubre del disset que ara queda tan lluny.
Alguna abraçada protectora t’ha salvat mai d’un precipici?
Sí. Alguna abraçada de la meva parella en alguns moments d’absoluta desesperació. Són aquelles abraçades que no calen paraules, un moment de repòs, un parèntesi al món. I són abraçades que permeten agafar impuls per continuar, perquè no tenim més remei que continuar, continuar i continuar.
Et penedeixes d’haver fet alguna abraçada?
No em penedeixo gaire de res del que he fet. Crec que el que he fet ja està fet, m’ha fet com soc i si he abraçat algú que no hauria calgut abraçar, doncs també m’ha acabat de construir. No, no desfaria gens del camí fet.
Roc Casagran llegeix un poema de ‘L’abraçada que’ a la redacció de Diari de Sabadell / AINA TORRES
Quina mena d’abraçada és la teva preferida?
L’abraçada sincera, que surt de dins i que necessites al mateix moment. Aquella que reconforta, de quan algú ja et coneix i, sense paraules, diu: “Ara el que et cal és una abraçada”. M’agrada molt, encara que sigui un moment molt dur, veure les abraçades de la gent en els enterraments. Crec que és un dels moments en què, com que no tenim paraules per expressar el que ens passa, ens abracem. Encara que no pots oferir gaire res més, és una manera de dir: “Mira, som aquí. Som aquí i per al que calgui”.
Tot aniria millor si ens abracéssim més?
Si ens abracéssim a segons qui, potser no. Però en el fons, sí, més enllà de la broma. És a dir, abraçar-nos també és conèixer-nos. Conèixer-nos amb els veïns. Moltes vegades la desconeixença crea suspicàcia. Quan no saps qui és l’altra persona, sospites, penses que és diferent, no te’n refies. Quan tu coneixes, quan t’has tocat, quan has tingut a prop l’altra persona i hi has teixit confiances, tot és molt més fàcil. Cal abraçar-nos més, metafòricament, fins i tot.
