[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Ahir vaig viure a classe l’episodi que, de tots els que he viscut fins ara, diria que millor representa aquest segle XXI.
La professora –filòloga de la universitat– es va mullar dient que estava molt cansada dels sacrilegis que es fan amb la llengua en nom de l’equitat. Que la forma del plural és genèrica i que, per tant, inclou els dos gèneres, i punt. Un nano de tercera fila, visiblement ofès, va dir que sembla mentida que encara s’hagi d’anar explicant que això es fa per visibilitzar una causa que val la pena i que, per tant, s’ha de respectar. La profe volia donar una lliçó de llengua i, el nano dels pírcings, una de tolerància, lluita i igualtat. “Qui es va inventar el llenguatge inclusiu es va descuidar d’incloure la coherència lingüística.” La resta de classe, expectants a la resposta del dels pírcings, que clarament incubava un bon rebot però no deia re i donava a la profe peu a continuar: “El que passa amb els participis actius és clamorós. Caminant és el que camina com sorprenent és el que sorprèn. Oi que una sorpresa no és sorprenenta, per molt que sorprengui? Doncs una dona no és presidenta per molt que presideixi. Serà sempre president. La president, això sí, però presidenta és terrorisme lingüístic.” “Presidenta està perfectament acceptat al diccionari”, gairebé ofegant un plor de ràbia. “D’això em queixo!”. No negaré que la profe té un puntet de retrògrada i que segur que se sentia més còmoda al segle passat, però en l’àmbit filològic no se li podia negar re. “La llengua és una eina al servei del parlant per a la comunicació, i a través de la comunicació pots mirar d’impulsar els canvis que vulguis. Però no a força de modificar l’eina, sinó de saber-la utilitzar. Em sembla molt lloable que vulgueu impulsar aquests canvis, però no en detriment de la llengua, que prou fotuda està.” El noi de la tercera fila es tocava l’arracada i mig somreia: “Això no ho pots dir, a la pública, però tranquil·la, que ho comentaré a l’assemblea i ells ja saben quines peces tocar.” Era una amenaça i tots ho vam percebre com a tal, fins i tot ella, que després de classe el va interceptar a la sortida per negociar els termes de la rendició.
